IV. POEMES I MEDITACIONS


IV. POEMES I MEDITACIONS    
Contingut (Arxius pdf)

1. Tres poesies Marianes. Fra David M. Turoldo 

2. Davant d’una Dolorosa. Mn. Camil Geis 

3. Camí del Calvari. Josefina Tura

4. A la Mare de Déu dels Dolors. P. J. Garcia Estragués 

5. Oh Fills i Filles. Fra Davide M. Montagna, OSM 

6. Credo Marià. Fra Neal M. Flanagan, OSM

7. Meditació del Carisma Servita. Joan Rosàs i Reverté, ossm 

8. El missatge dels tres teixits de la Passió. Mn. Joan Bauzà i Bauzà

9. La Festa de la Mare de Déu dels Dolors. Joan Rosàs i Reverté, ossm


1. Tres poesies Marianes. Fra David M. Turoldo 

Ens ha semblat que seria bo propagar aquestes tres poesies marianes del P. David M. Turoldo, membre del nostre orde, un dels més grans poetes religiosos del segle XX.

Aquestes tres poesies, encarnades en el nostre món i plenes d’actualitat, com totes les del P. Turoldo, poden ser una bona base per a la meditació i la pregària.

  

 Verge, natura sagrada
plena de bellesa
tu ets l’illa de l’esperança.
Verge, arrel i planta
sempre verda,
coloma del nou Esperit,
arca de la veritable aliança
entre l’home i la natura, retorna,
barca que portes el Senyor
sota la vela blanca.
Potser només tu pots dir-nos-ho, mare,
dir-nos qui ha estat aquest fill que tu portes.



Però, per què és així, com actua?
Per què es pot veure només quan s’amaga?
Tan sols tu pots revelar-nos, Maria,
què és el que tu vas portar en el sant ventre
quan començà l’escriptura a complir-se
i a prendre forma la història dels homes,
quan vas trobar aquell profeta en el temple
i vas sentir la paraula inaudita.
Quan ja ressona la veu a la terra
i a tu una espasa el teu cor t’ensangona.


Dreta a tocar gairebé de la fusta
la mare estava absorta en silenci,
semblava una ombra vestida de negre,
només un gest en el vent, tota immòbil.
El seu esguard, perdut lluny, el tenia.
Què és el que veia allà dalt la muntanya?
Potser un sol bosc, ple de creus incomptables?
O no hi vas veure, tampoc, cap més cosa?
Oh mare, res demanem per nosaltres,
quan amb prou feines un home pot creure
i estar-se amb tu, sota l’arbre, en silenci,
no té el misteri del món més respostes

                          Fra David M. Turoldo, OSM (1916-1992)
                          Traducció J.R. 


2. Davant d’una Dolorosa. Mn. Camil Geis


 Verge Santa, el vostre plor
és la pròdiga rosada
que el cor nostre amoroseix
i en revifa tota planta.
Té dolcesa en l'amargor
—amargor de set espases—
i traspua claredats
d'una vida pura i blanca.

Aboqueu-la al nostre cor:
que el revifi i l'entendreixi;
que eixamori els nostres ulls
i n'amari les palpebres,
i no vagarem pel món
a les fosques i a palpentes.
            Mn. Camil Geis y Parragueras 
          

3. Camí del Calvari. Josefina Tura (Arxiu pdf)


Dolorosa, de Tiziano

Serva del Senyor.
Dreta i emmudida
espera Maria
el pas redemptor.

Pel cel atuït
retruny la rialla.
Ella clou els braços
damunt del seu pit.

Enmig del traüt
plana un greu silenci:
l'enronda el misteri
de la solitud.

Xiscla l'oronell,
brosta l'herba fina,
i Jesús avança
sangosa la pell.

Trista serenor
vesteix el seu rostre.
Carrer d'Amargura,
ruta del dolor.

Sospira la veu
entre un fresseig d'ales.
Mare i Fill abracen
l'aspror de la creu.

I, com a llegat
que esborra la culpa,
cauen sang i llàgrimes
sobre l'enllosat.

Josefina Tura de Bertràn (1899 - 1982)



4. A la Mare de Déu dels Dolors. P. J. Garcia Estragués 


Mare de Déu dels Dolors,
qui el vostre Cor amorós
amb set espases feria?
Mare més dolça que mel,
qui us amagava amb el fel
d'una incruent agonia?


Qui en vostra cara de sol
posava núvols de dol,
Verge de gràcia plena?
Vostres piadosos ulls,
qui els deixà de plors remull
si us féu sanglotar de pena?


Qui us feia tastar el turment
de veure el Fill innocent
com el pitjor dels culpables?
Qui us llançà a la solitud
sense aqueix Fill benvolgut,
enyorant goigs inefables?

Es ma vida de pecat
qui els set glavis ha clavat
en vostre Cor, oh Maria;
mon capteniment roí
ha estat el cruel botxí
que follament us colpia.


Per mi, del Gòlgota al cim,
contempleu l'horrible crim
que occeix l'Autor de la vida.
i, més que els malvats jueus,
vèieu que amb mes culpes greus
vaig ésser jo el deïcida.


Entremig de tant d'horror
el vostre Cor, tot amor,
venjar-se no té traça;
si el meu crim és inaudit,
vostre Cor, per mi ferit,
en grandesa l'ultrapassa.


Vós del Fill morent en creu
la pia deixa accepteu
i us fèieu la meva Mare:
per pecador que jo fos,
sempre puc recórrer a Vós:
ja no em manca qui m'empara.


El vostre amor es desviu
fins que el perdó m'obteniu
del meu culpable desvari,
i amb lligams de germanor
junteu el condemnador
i el Condemnat del Calvari.


Oh Mare de Déu sofrent,
porteu el penediment
a mon ànima malvada,
que em senti commós tot jo
i els meus ulls vessin del plor
la beneïda rosada.


Mare de Déu dels Dolors,
confiat acudo a Vós:
qui, doncs, me'n deturaria?
Si de Jesús mort en creu
sou Mare, del vil borreu
també sou Mare, Maria!
P. Jaume Garcia i Estragués. (Març del 1939)


5. Oh Fills i Filles. Fra Davide M. Montagna, OSM

El P. Davide M. Montagna (1937-2000) va ser un frare italià de l'orde dels Servents de Maria. Poeta d’afinada espiritualitat, va escriure aquesta bella composició pasqual que us oferim com a meditació.


 Com ho has sabut, doncs, Maria?
T’ho han contat les dones
que en alçar-se el sol
han anat, rabents, al sepulcre?

He percebut la seva alenada:
l’aire dolç i pur de frescor ben nova,
signe de l’Aura fecunda que ja embolca el cosmos,
presència potent de l’Hàlit de vida.

Com ho has sabut, Verge?
Potser vingué a dir-t’ho
Maria de Màgdala,
les mans encara oloroses
i el rostre banyat de claror?

Donant l’adéu a la nit
les estrelles brillaven amb un fulgor insòlit
i apressaven el seu curs
empaitades per la llum de l’etern dia.

Qui t’ho ha dit, doncs, Mare?
Tal volta Joan, el deixeble estimat
que ha acudit, veloç, al sepulcre?

Ho he sabut de matí
en l’alba radiosa:
una perla de rosada en un bri d’herba
era principi i senyal
del baptisme de tot l’univers.

Com ho has sabut Verge,
oh, germana nostra?
Ha vingut, potser, Pere,
que l’havia trobat pels voltants del verger?

En la tebior de la primavera,
els camps ja feien olor de pa
i de most les vinyes:
cada espiga era profecia del cos
traspassat i ressorgit,
cada flor del cep senyal de la sang
vessada i gloriosa.

Quines veus has sentit, oh Maria?
També a tu t’han parlat, doncs, els àngels
i t’han ensenyat el sudari i les benes?

L’olivar, testimoni de com suà sang,
parlava, suaument, d’esperança i de pau
de les soques antigues
s’escolava el nou crisma que ha fet
sagrada tota la terra.

Qui te n’ha donat la notícia, Mare?
També a tu t’han vingut els deixebles
d’Emaús, que en caure la tarda
l’han conegut en partir-los el pa?

Quan el sepulcre intacte ha tremit
he sentit estremir-se el meu si virginal:
Ell de nou era nat.

No deixis, Maria, suspès el nostre ànim.
Digues de qui ho has sabut.
D’un deixeble secret?
D’un soldat penedit? D’un àngel del cel?

No pas de veus d’homes, germanes,
ni de missatges dels àngels,
he rebut la bona notícia.
Ja la sabia.
Guardava en el cor la paraula:
“el tercer dia ressuscitaré”.

P. Davide M. Montagna (1937-2000)
Traducció al català: Joan Rosàs i Reverté, ossm. 


6. Credo Marià. Fra Neal M. Flanagan, OSM 
  • Crec que el "Faci's" de Maria marcà l'inici de l'era cristiana. Crec que Maria fou el model original de tot cristià que creu, de tot cristià que s'obre a Déu.
  • Crec que el "Faci's" de Maria la introduí en el més viu de l'obra salvadora de Crist. Mare del Servent sofrent de Jahvè, també ella fou associada al dolor, al sofriment i a la glòria que acompanyen l'amor que s'entrega.
  • Crec que la disponibilitat de Maria envers Déu es completà amb la seva apertura a les necessitats del proïsme envers la seva cosina Elisabet, els joves esposos de Canà, envers Jesús en creu i l'Església naixent.
  • Crec que el sí continu de Maria a Déu i al proïsme és l'expressió vivent de la radical absència de pecat en ella. Per això la invoquem com a Immaculada Concepció.
  • Crec que l'Assumpció de Maria, com la resurrecció de Crist, ens és penyora i esperança que l'amor és certament més fort que la mort.
  • Crec que Maria, com a Mare de Jesucrist, plasmà profundament la personalitat i l'ambient en que creixé el seu fill.
  • Crec que Maria no és solament un model, un ideal llunyà, sinó una persona viva, extraordinàriament amable.
Això crec, Senyor. Acreixeu la meva fe!
                                                Fra Neal M. Flanagan OSM


7. Meditació del Carisma Servita. Joan Rosàs i Reverté, ossm 


Aquest és el nostre nom. No en tenim d’altre. Som el nom? I sense nom, seríem?
És el nostre timbre, el nostre lema, la insígnia que ens distingeix. El segell que portem al front. La marca que ens has posat al braç.
Qui sou? li van preguntar a un sant. Ell va respondre: “ens anomenen servents de la Verge gloriosa”.
I allà als orígens, diu que els infants de pit cridaren en veure’ns pels carrers: “mireu-los! són els servents de Maria”. Florència, ciutat de flors, temps de llegenda...
Som servents, i tenim els ulls posats en les teves mans, Senyora, fins que et compadeixis de nosaltres.
Sens dubte som teus, mestressa i reina. Volem ser-ho. I, amb tot, som servents ben inútils: no fem pas ni el que hauríem de fer.
Som servents i som teus. Però, som servents teus? I si ho som, com sabríem trobar-te i servir-te? Com vols ser servida?
T’hem buscat, per servir-te, en imatges molt belles. Hi hem trobat un artista sensible amb prou traça. Un desig, fins i tot, d’arribar allà enllà.
T’hem buscat, per servir-te, en conceptes abstractes, destil·lats en insomnis de savis teòlegs. Hi hem trobat una llum que aleteja més amunt de l’abast de la ment.
T’hem buscat, per servir-te, en litúrgies sagrades, en el cant dels germans. Hem trobat als que et cerquen. Hem trobat mil anhels d’infinit. Un anhel compartit que ens fa humans.
T’hem buscat, per servir-te, en perdudes ermites. Hi hem trobat pau, silenci. M’hi he trobat jo mateix.
I ara em dic: has dit mai que volguessis servents? És a tu, a qui vols que servim?
Ets silenci i escolta. Sempre a punt d’acollir la Paraula. La medites, callada, en el teu interior. No vol mots, la Paraula. Tu només dius: “que es faci”. I callant la fas créixer, silent dintre teu.
La Paraula, el teu Fill, no ha volgut que li fóssim servents, sinó amics.  
Parles poc i dius prou, regina dels silencis. No ens has dit mai “servents”. Ens dius “fills”.
Fills del meu dolor –digueres- revestiu-vos de servents.
Som fills teus.
Verge, sota el pomer ens conceberes.
Verge encara, sota l’arbre mateix ens engendrares.
Sempre verge, al peu de la creu, arbre sant, fou immens el dolor del teu part.
Som els fills del teu dolor virginal. Aquí ens tens.
Quan el Verb es feu carn l’infantares ben dolçament, sense dolor. L’infantares de nou fet Església, transida de dolor al peu de la creu.
Quan moria a la creu, tot sortint d’aquest temps, volgué viure amb els homes, en els homes, pels homes, fins que es fonguin els homes i el temps. Ens buscà amb l’esguard des de l’arbre que abraça sencer l’univers. I només hi éreu tu, unes dones i un noi. La llavor de l’Església, del cos místic de Crist, del nou Crist que ha de viure fins que torni el Senyor gloriós. De l’Església que ha estat batejada amb l’aigua, combregada amb la sang que sortí del costat. De la vida que surt pel costat del Senyor, rep la vida l’Església. Església de vida que, sortint del sepulcre, ha passat la frontera de Pasqua.
Qui podria explicar el misteri de Pasqua? Qui podria comprendre el designi acomplert allà dintre el sepulcre, al darrera la pedra lacrada amb segells? Qui podria tan sols dir-nos l’hora que s’amaga en el silenci de la fosca? Resplendent en les tenebres lluminoses, en les boires de l’albada tenebrosa, quina llengua del món sabria explicar-nos l’esclat de la nit que conté el sentit de la mort i la vida?
Sense taca ni arruga, ben pura, perfecta, et feres Església verge, que neix al peu de la creu. On la mare primera infantava la mort, tu ens donares la vida. Fins que tornem a ser verges, purs, sense taca, reunits tots amb tu, Sió nova, celestial. Escolteu això que dic, fills i filles de Sió.
Pobra serventa humil que feineges en roba de córrer per casa, amb l’escombra a la mà. Que t’acuites per donar un cop de mà a la veïna. I que sents les fiblades punyents d’aquest noi ben estrany que ara et diu: “i qui són, per a mi, els germans i la mare?”
La darrera dels últims, l’escarràs de tothom, la que acull un perdut que no té on caure mort. La conviden a bodes i pateix per la festa dels altres. I aquest noi que mai vol ingerències. Que li diu: dona –i no “mare”- no és pas l’hora, què ens importa a nosaltres? La que veu com li venen el fill i li maten, fent conxorxa, l’interès i el poder. Ara sí! Ara és l’hora: al peu de la creu. Ara és l’hora del part. Només ara diu :”mare”, aquí tens el teu fill.
No ens has dit mai: “serviu-me”. Però ens dius: “revestiu-vos, com jo, de servents”. “Revestiu-vos per fora i per dins”. Com allà a Canà, ara tornes a dir als servents: feu allò que Ell us digui.
Som servents de Maria, som servents dels de Maria, de la colla de Maria, que voldríem servir com Maria. Maria, la deixebla d’aquell que no ha fet el miracle per retornar la llum a la humanitat que camina a les palpentes, sinó per donar la vista a un home cec. Aquell que no ens resol prodigiosament la fam del món, però que fa sobreeixir el vi escàs del casament de l’amic. Aquell que deixa que morin els homes i els nens, però fa alçar del baiard el fill mort d’una viuda.
No volem pas servir la imatge sagrada a dalt de l’altar. Ni volem servir l’home, principi i concepte.
Simplement som servents del veí impertinent, molt concret, potser massa. I servim a qui ens crida, aturant-nos en nostre camí, justament avui que tenim tanta pressa. I servim el xicot malcarat que no sap ni donar-nos les gràcies. I servim també a aquell que no sap que té dret a exigir-nos el nostre servei perquè tots som germans. Som fills teus.
Som fills teus atordits enmig d’una selva de creus que han plantat el poder i l’interès. Les creus on romanen clavats a milions els que no han volgut, o pogut, adaptar-se al sistema. Som fills teus i estem drets, en silenci potser, al costat de les creus.
Si volguéssim estar-nos constants, tots plegats, al peu de les creus, veuríem com ve el nou Regne. La fam, la ceguesa i la mort es farien enrere. D’un en un, en cada home, ha de fer-se el miracle. És la part de la tasca que ens toca a nosaltres, servents de Maria.
Quan de mal a la terra! Crist és viu en l’alè de cada home clavat en la creu. Som una ombra batuda pel vent, que dibuixa, maldestra, el teu rostre al costat de la creu de cada home.
Ja veuríem la Pasqua si sabéssim servir-los com tu, Mare, Reina i Serventa!
JR
juny 2011


8. El missatge dels tres teixits de la Passió. Mn. Joan Bauzà i Bauzà 
El títol d’aquest pregó és “Tres teixits de Setmana Santa”. És clar que els textos bíblics que narren la història del drama final de Jesús de Natzaret donen per a molt. Hagués pogut optar per fer el pregó ”Tres instruments del turment” i referir-me així a la corona d’espines, la columna dels assots i la creu. O optar pel títol “Tres acusadors de Setmana Santa” i referir-me al paper jugat, a la condemna, per Anàs, Caifàs i Pilat.
Però el títol és un altre, enguany: “Tres teixits de Setmana Santa”. Vos diré per començar que, des de fa estona, hi ha dos llençols a la Bíblia que em fascinaren fins el punt d’inquietar-me fortament, dos llençols enigmàtics, uns draps que surten als darrers capítols de l’evangeli. I des de fa alguns anys, també ho confés, em robà l’atenció i el cor un altre teixit de la passió, una falda maternal que surt dalt el pujol del Calvari.
PRIMERA TELA
Anem pel primer teixit, el llençol que surt a l’evangeli de Marc, capítol 14, versets 51 i 52. El context és l’oració a l’hort de Getsemaní, la traïció de Judes, la detenció de Jesús i l’abando-nament del deixebles.
El text és:
“El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu”.
Això diu el text bíblic. Què de vegades m’he preguntat què hi feia de debò aquest jove, a l’hort de les oliveres, corrent i nu, fugint a la desesperada. I tantes altres vegades m’he demanat perquè aquesta escena mai no l’he sentida contar dalt cap trona ni mai l’he vista escenificada als films sobre la crucifixió.
Jo crec, en canvi, que sí gaudeix de contingut el text i conté alt missatge. L’escena estranya d’aquest jove que fuig nu ha estat interpretada de maneres molt diverses per part dels estudiosos experts en Sagrada Escriptura: ¿és un detall biogràfic del mateix autor de l’evangeli, val a dir, és Marc el jove que escapa?, ¿és un record històric referit a una persona coneguda pels primers lectors dels text?”
Sigui quina sigui la identificació, el personatge representa la insolidaritat abundosa dels humans en front del qui és perseguit i sofreix.
Què fàcil és seguir al qui està dalt la tarima del poder, dalt el ràquing de la fama o dalt el pòdium del triomf. Ser amic del qui guanya quan guanya, i deixar de ser amic quan cau i perd.
Quan el jove es sentí atacat, es desféu del llençol, es desféu de la solidaritat. Assegura el text “el seguia un jove”. No se tractava d’un jove qualsevol, se tractava d’un seguidor de Jesús: ¿l’havia seguit a l’entrada triomfal a Jerusalem?, havia, dies abans, llançat crits d’hosanna i escampat al carrers catifes i rams? Assegura el text: “el seguia”. Però quan les coses es començaren a complicar, quan els crits d’hosanna començaven a derivar en “crucifica’l”, el jove “es va desfer del llençol i va fugir”.
No és indiferent, al relat de la passió, aquesta peça tèxtil, és el llençol insolidari de Getsemaní. Prou acompanyat entrà Jesús a l’hort, i prou sol sortí de l’hort.
Llençol insolidari de Jesús, i llençol insolidari dels homes. Em record bé ara d’un home. Gori era el seu nom i plorinyava quan em confessà, trist i decebut: “Quan les coses m’anaven bé, tots els amics em coneixien, i quan les coses m’anaren malament, jo vaig conèixer els amics”. I em contà que els amics primers foren molts, i que, quan li sobrevingué la bancarrota, en restaren pocs, molts pocs.
Llençols de la insolidaritat humana. Què n’hi ha en la vida de llençols insolidaris! Marc, 14, 51-52: “El seguia un jove... es va desfer del llençol i va fugir...” És el primer dels dos llençols de la Passió.
SEGONA TELA
A un altre lloc de la Bíblia, un altre evangelista parla d’un segon llençol. Es tracta de l’evangeli de Joan, capítol 19, versets 39 i 40. Jesús, dalt la creu, ja lliurà el seu esperit i expirà, ja el centurió li traspassà el costat amb un cop de llança, ja Josep d’Arimetea havia demanat a Pilat l’autorització per a treure de la creu el cos.
I ara llegesc el text:
"També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una mescla de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol".
És aquest un altre llençol. Molt distint a l’anterior, però d’idèntica matèria tèxtil. És el segon llençol de la Passió. Emotives i tendres són les escenes del davallament i de l’enterrament de Jesús. Nicodem s’hi va ajuntar a la solidària acció d’amortallar Jesús. La narració del fet destil•la delicadesa i suavitat. Juntament amb el llençol, tenen presència unes espècies aromàtiques, unes cent lliures de mirra i àloe. Bell és, certament, el gest de Nicodem. Però... fa tard. Acud Nicodem, però el cos ja és mort. Fa aquí de valent Nicodem, però a misses dites, a coques menjades. També és ver que és preferible l’arribar tard al no arribar mai.
Solidaris d’un ja està fet! Pens en els nombrosos Nicodem que al llarg de la vida he conegut: “Havia d’haver fet més per mumareta”, i ho deien de cor, però quan la mareta era ja difunta. Solidaris a deshora. “Devia haver-me dedicat més al fill” digué, quan acabava el fill de fer el desastre. No les facem tard a les mares, No les facem tard als fills. Curiós Nicodem, sols conegué Jesús de nit, quan era viu i sols conegué Jesús a la tomba, quan era mort. Val més quelcom que no res, però alguna cosa més que la mortalla es pot fer per un vertader amic.
"Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol", escriví sant Joan. Bo és tot gest que surt de la cartera o del cor, sigui quin sigui el lloc i l’hora. Bones són les mescles aromàtiques i bo és el llençol perfumat. Però quan és de dia, no esperem la nit per estimar. Però quan viu i respira el qui ens necessita, no esperem que hagi fet el darrer esglai i torçut el coll.
Ni la justícia és justa si és lenta, ni la solidaritat és solidària si fa tard. Hi ha ferides que no poden esperar per tancar-se, hi ha panxes que no poden esperar per omplir-se, hi ha malalts que no poden esperar la visita que sempre s’ajorna a un altre dia.
Aquesta és la història dels dos llençols de la Passió. La història dels dos llençols no és altra que la història de dues relacions amb Jesús. El llençol absolutament insolidari del jove que, en front del perill, corre i fuig, i el llençol amorosit de Nicodem que, enrotllat al cos de Jesús, per a sempre vol acompanyar-lo a la tomba. El llençol que a la passió optà per no ser-hi, i el llençol que optà per a ser-hi quan tot ja estava resolt.
TERCERA TELA
Manca una altra tela a aquest pregó. Diu el mateix evangeli de Joan, capítol 19, verset 25:
“Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare”.
Una música ha immortalitzat el moment: “Stabat Mater dolorosa”. I l’art ha immortalitzat la imatge: les anomenades “Pietà”. Si d’estona em fascinaren els dos llençols, de més estona data l’encanteri captivador de la falda de la Mare de Jesús.

Maria no va fugir de la creu, hi va ser al Calvari. Maria no va fer tard a la creu, hi era present al Calvari. Ni insolidària davant el turment ni solidària quan tot ja estava consumat. Maria hi era al Calvari, donant la cara davant els botxins mentre oferia esguard amorós a la víctima.
Ésser-hi, germans, ésser-hi.
Al peu de la creu, n’hi hagué que pogueren ajudar Jesús, un li pujà als llavis una canya mullada de vinagre. Poca cosa però l’ajudà. No ens diu l’evangeli que Maria pogués ajudar en res, tal volta perquè res tenia. No tenia res, però hi era. Joan ho deixà escrit:“Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare”.
Ésser-hi, germans, ésser-hi.
Alguns deixebles, a l’hora de la veritat, dimitiren de deixeble. A l’hora de la veritat, alguns catòlics han dimitit de deixeble del Senyor. Stabat Mater dolorosa. Stabat, estava, hi era. Trista, però coratjosa. Abatuda, però dreta.
No li fou difícil al deixeble Pere romandre al costat del Mestre quan ell es mostrà resplendent a la muntanya alta del Tabor i es transfigurà. No va tenir coratge de romandre ni una hora despert al costat del Jesús de Getsemaní i molt manco al costat del Jesús torturat i crucificat, al petit turó del Calvari.
Era fàcil ésser-hi al nacionalcatolicisme i a l’època de cristiandat quan tot rodava al ritme de la religió. Es fàcil ésser-hi en ambients d’església quan tots els contertulians creuen com tu. Es difícil ésser-hi al Calvari, ésser-hi en temps secularitzats d’increença, en ambients profans adversos. Es fàcil ésser i mostrar-se catòlics al temple, però no ho és ni de molt esser i mostrar-se creients fora dels temples, al bar del cantó, a la perruqueria, a la platja o al taller.
Malgrat sigui una història discreta i austera, la història de Maria ens ha estat transmesa per alguna raó. Perquè sabéssim que és possible la militància en temps de controvèrsia, és possible la resistència en temps d’inclemència. Maria demostra que és possible la bondat enmig de tirania, és possible la tendresa en un ambient sagnant odi, sembrar llavors de pietat en un camp minat de metralla.
El millor teixit sempre ha estat de la falda de la mare. La falda maternal és el més solidari dels teixits. Sempre hi cap el fill a la falda de la mare, sempre. Viu o mort, sempre, el fill, hi trobarà lloc a la falda

MISSATGE DELS TEIXITS DE LA PASSIÓ
Ens trobam al pòrtic de la Setmana Santa, la major de les setmanes. Ja plorinyen les campanes, i ja els cantaires canten més lentament i profunda. Una vegada més en la vida sentirem la “Passio”, la narració del gran drama de la història.
Tot és substancial als evangelis, i tot és important en la vida de Jesús. El bon enteniment de tots els qui m’escoltau escollirà, per a la meditació, el fragment millor de la Passió. Qui vos parla just ha vingut a aquesta vila de Bunyola per donar personal testimoni que també els teixits de la Passió tenen bessó, que fins i tot, a aquest drama, les teles tenen missatge.
Parla el llençol de Marc, tot advertint-nos de la insolidaritat humana, el llençol d’aquell jove que en veure Jesús en perill, deixa tela i amistat, i corre i fuig. És el llençol de la covardia. No li hem de fugir nosaltres al Crist, no li hem de fugir al germà proïsme
Parla el llençol de Nicodem del tendre i perfumat gest d’enrotllar el cos mort de Jesús, la solidaritat aquella que arriba, però arriba tard. És el llençol de la lamentació. No li facem tard nosaltres al Crist, no li facem tard al germà.
Parla la falda de la mare, teixit d’anar per casa, tal volta mig sargit i apedaçat, però sempre teixit de tendresa i sempre tela a punt. És el llençol de la solidaritat radical, sense condicionants. Potser solidaritat pobra que ja no pot donar perquè res no té. Però que sempre es dóna perquè sempre... ¡hi és! Ésser-hi nosaltres al Crist, ésser-hi al germà.
Tal volta ara, els catòlics patim manca de vocacions i de mètodes. Potser ara ens manquin recursos i prestigis. I ens manquen miracles, també.
Què fer quan un està tan mancat? Fer com la Mare en el turó:
Ésser-hi, germans, ésser-hi.
Pobres, però presents.
Mancats, però esperançats.
Fràgils, però drets.
Ésser-hi, germans, ésser-hi…
Joan Bauzà i Bauzà

9. La Festa de la Mare de Déu dels Dolors. Joan Rosàs i Reverté, ossm 

Quan l’estiu ja tanca portes i finestres i el nou curs comença a obrir-les, l’Orde dels Servents de Maria celebra cada any la seva festa principal: la Mare de Déu dels Dolors.

El nostre orde va néixer el 1233 a partir d’un grup de seglars que l’Església va acabar convertint en frares. Però sempre ha mantingut vives les seves fraternitats seglars.

Celebració del dolor? Frares amb carisma seglar? Aquests oxímoron, aquestes contradiccions essencials, requereixen alguna explicació.

Centra la nostra celebració d’avui la imatge de la Mare de Déu dels Dolors. Estem tan acostumats a veure-la que no ens sorprèn. Però en realitat la figura, per més que bellíssima, és ben estranya.

Hi sabeu trobar cap semblança amb la dona pobra israelita de fa 2000 anys? Us recorda els problemes personals d’aquella Maryàm d’un temps remot i d’un indret llunyà? És més, té algun sentit recordar-la encara? Segur que el té, però no tant per rememorar un episodi llunyà com per celebrar i agrair la seva presència maternal, actual, en favor nostre.

Mireu-la bé, la imatge. No té res a veure amb ella. És una reina imponent, vestida de seda i or i coronada d’estrelles que porta en sí mateixa tota la glòria de l’univers. I malgrat això està inundada de dolor.

El punt central de la imatge no és la corona, ni les mans, ni el rostre, sinó una peça metàl·lica extravagant, anacrònica, esgarrifosa, inadequada... aquest cor ple d’espases. És la representació plàstica de les contradiccions que esmentàvem.

I és que l’estranya festa d’avui està íntimament relacionada amb una altra celebració tan incomprensible com aquesta: ahir la litúrgia va celebrar arreu de la terra l’exaltació de la creu.

Exaltació de la creu. Glòria del dolor. El que estem celebrant és bogeria o misteri? Repassem les lectures que acaben de ser proclamades.

La primera, del llibre de Judith, és l’himne que els israelites del poble de Betúlia dediquen a la seva salvadora, la mítica heroïna vencedora del general enemic: Beneït siguis tu, Déu nostre... Beneïda siguis tu, filla, més que totes les dones de la terra... Un himne que trobarà el seu ressò en la salutació d’Elisabet a Maria: beneïda tu entre les dones.

I el salm 145 ha seguit insistint: beneïm Déu, de generació en generació, per la seva obra en favor nostre. Ell és bo per a tothom.

L’evangeli ens ha presentat el moment immediat al càntic de Simeó. Els pares del nen, després d’escoltar, estupefactes, la benedicció de l’ancià del temple, han de sentir l’anunci de la contradicció que avui celebrem: serà una bandera combatuda i a tu, Maria, una espasa et traspassarà l’ànima.

La carta de sant Pau ens en dóna la clau. Crist és el cap del cos, que és l’Església.

L’Església no és una estructura jeràrquica. L’Església és el cos de Crist, present avui en el món. Som tots nosaltres, construint el Regne. I el Papa i els bisbes són Església en tant que formen part- una part tan important com vulgueu, però una part al cap i a la fi- d’aquest nostre cos de Crist. L’Església no troba la seva finalitat en sí mateixa, sinó en la construcció del Regne de Déu, el dels pobres, els malalts, els humils, els ignorants, els que el món té per no res, els últims. Identificar el Regne de Déu amb l’Església seria, com a mínim, una visió reduccionista del Regne.

Deixem per un moment la típica imatge medieval de l’Església com a vaixell on naveguen els que volen arribar a port, i mullem-nos. Llancem-nos a l’aigua. Qui no s’arrisca no pisca, deia l’adagi dels vells. I els nostre pescadors, d’una forma sens dubte barroera, ho deixaven més clar: qui vulgui peix que es mulli el cul.

Saltem de la barca, pescadors d’homes, i vegem en la nostra Església un instrument per a la construcció del Regne, una eina redemptora, alliberadora...

Maria és el germen, la llavor, d’aquesta Església. L’Església neix al peu de la creu de la redempció, i al peu de la creu hi ha Maria. El prefaci que sentirem tot seguit ho cantarà ben clarament: aquells dolors que no va

patir en el part, els va patir, immensos, en fer-nos renéixer al peu de la creu. Allà, sense morir, va merèixer la palma del martiri.

Aquesta imatge de Maria és la imatge de l’Església germinal, embrionària, sense defecte, sense la pols i els estralls de la història. Pura, perfecta, sens taca ni arruga. L’Església tal com el Crist la concep

D’aquí ve el cor traspassat d’espases. L’Església no neix en la bellesa de la litúrgia, ni en la quietud de la contemplació. Si l’eucaristia fa l’Església és perquè l’eucaristia és actualització del sacrifici de la creu. L’Església neix al peu de la creu.

Què hi fa Maria, al peu de la creu? De què hi serveix? No hi fa res ni hi serveix de res. S’hi està dreta. Hi aporta consol i cooperació redemptora. No cal més.

Aquesta imatge de Maria no representa la israelita de fa 2 mil·lennis. Representa a Maria germen de l’Església perfecta. Ens representa a nosaltres avui, tal com hauríem de ser. Al peu de la creu on els homes segueixen crucificats. Completo en la meva carn el que falta a la passió de Crist, ens ha dit sant Pau. Aquest és el sentit de l’orde dels Servents de Maria: amb Maria al peu de totes les creus, fem néixer l’Església a cada instant. Una Església al servei de la construcció del Regne de Déu. Tant més perfecta com més pròxima a la imatge de Maria en boca de la qual l’Església primitiva posa el seu programa essencial: perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa...dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos, exalça els humils, enriqueix els pobres i avia els rics.

Per això al peu de la creu dels emigrants, els perseguits, els malalts, els que pateixen, els abandonats, els que estan sols, els pobres, els humils i els últims, allà on els cors són traspassats, allà construïm el Regne de Déu. El nostre Regne.

Allà comença la nostra glòria.

J.R.

Actualitzat: 29 desembre 2022






Subscriure's a: Missatges (Atom)