EL CONTE DE LES QUATRE ESPELMES
Les quatre espelmes es cremaven a poc a poc…
L’ambient era tan silenciós que es podia escoltar
el diàleg que tenien.
La primera va dir:
- Jo soc la PAU!
Però sembla que les persones no aconsegueixen mantenir-me encesa. Crec que
m’acabaré apagant.
I, disminuint la seva flama ràpidament, es va
apagar del tot.
La segona va dir:
- Jo soc la FE!
Però soc supèrflua. Les persones no volen saber res de mi. No té cap sentit
continuar encesa.
Quan va acabar de parlar, una lleugera brisa va
passar per sobre d’ella i es va apagar.
Ràpida i trista, la tercera espelma es manifestà:
- Jo soc l’AMOR!
No tinc forces per seguir encesa. Les persones em deixen de costat i no comprenen
la importància d’això. S’obliden fins i tot d’aquells que estan a prop i els
estimen.
I sense esperar més, es va apagar.
De cop i volta ...
Va entrar un nen i va veure les tres espelmes
apagades.
- Què és això? Vosaltres hauríeu d’estar enceses fins
al final.
Al dir això va començar a plorar...
Aleshores la quarta espelma va parlar:
- No tinguis por, mentre jo tingui foc podrem
encendre les altres espelmes, jo soc
L’ESPERANÇA!
Amb els ulls brillants, va agafar l’espelma que estava encesa ... i va encendre les altres.
Que l’esperança mai sens apagui dins de nosaltres! ¡...i que sapiguem ser l’eina que aquest nen necessita per a mantenir l’Esperança, la Fe, la Pau i l’Amor.