"RETAULE I MISTERI DE SANTA MARIA VESTIDA DE DOL" Representacións


*********************************************************

Tornar als:ENLLAÇOS ARXIU DIGITAL

 *********************************************************


Representacions

Tot ja és a punt per a començar! Mentre algú, ocult, llegeix els avisos previs, entren els músics, fan reverència a la imatge des del peu de l’andador, van al seu lloc davant la tribuna dels cantors i encenen els ciris. Tan bon punt s’acaba la lectura dels avisos, comencen a tocar.
(Van entrant de manera informal els cantors i els escolans i, després de fer reverència a la imatge des del peu de l’andador, van ràpidament en silenci a ocupar el seu lloc. Entra pel passadís central la Congregació, en dues files. Al davant els dos arrengladors amb la vara, després els novicis i darrere d’ells els congregants. Tanca el seguici el corrector entre el discret i el prior. Fan reverència a la imatge des del peu de l’andador, pugen al presbiteri cada filera pel seu costat i van a ocupar els seus llocs. S’hi queden drets.)  
El corrector: Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum
(I tothom respon:) Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui.
(El mestre de novicis des de l’extrem de la seva tribuna fa un senyal perquè segui tothom.)

1. LA RECEPTA DEL PERFUM 
El discret: No us arriba una sentor antiga tota nova? No sentiu una aroma casolana i exòtica? Un perfum de secret i confidència?
La sibil·la (apareix entre la boira a la boca del seu antre): És l’olla d’olors, que arrenca el bull, amagada, recòndita al lloc reservat, lluny de mirades. Una senzilla olleta de fang, terrissa pobra. Seria, com tu, pols i terra, només, si el terrisser, hàbil, no l’hagués cuit al seu foc.
El terrisser (s’aixeca d’entre la gent, al mig de la nau) Només amb fang humil, donant voltes al torn, l’he feta. Però el foc, com a tu, li ha donat l’esperit i la força. I, si bé es trencadissa, està prompta a resistir la cremor de la brasa i no s’ablanirà per més que l’omplin fins a vessar de vi.
La sibil·la: de vi, d’aquell vi ranci que es fa en la vostra terra. Del vi que diuen que fa sang. Si n’han calgut de mans... On és qui va podar sarments? Qui va entrecavar els ceps? Qui va espampolar fulles? Qui va veremar? Qui transportava portadores curulles fins al cup? Qui va aixafar raïm? -quants grans, quants gotims, s’han fet un sol vi dins d’aquesta olla!- I els valents que giraven els cargols de la premsa? Algú sap els secrets del most quan fa bullida? Algú pot veure l’hora i pot entendre quan el most ja no és most? Com el vi s’ha fet vi? I algú sap amb quin amor estrany s’estimen, allà al fons del celler, el vi i la bota? Com el vi, amarant-la, es fa seva la fusta i quan la fusta lliura al vi la seva essència? Tots aquests homes, tots aquests temps, tots aquests misteris, són avui aquí en aquesta aroma.
Cor de cantors i congregants (Sonen unes notes musicals mentre repeteixen:) Tots aquests homes, tots aquests temps, tots aquests misteris.
La sibil·la: Sura en el vi i hi balla al compàs del borboll una poma, com l’arbre la dóna. L’arbre que fa conèixer el mal i el bé. Trenta-tres claus d’espècies, porta clavats -trenta-tres ben comptats, com els anys que regnà el rei David a Sió, com els anys que pot viure el fill de l’home trenta tres clavells de girofle dibuixant una creu: la creu que tot ho congrega i tot ho sublima. L’arbre de vida.
Cor de cantors i congregants (Sonen més notes musicals, mentre repeteixen:) Tots aquests homes, tots aquests temps, tots aquests misteris. 
El mercader (El mercader entra pel portal principal amb el seu bordó de caminant i avança pel passadís central. La sibil·la quan el veu s’aixeca i comença a baixar lentament fins al cadafal. Ell planta parada al mig de la nau i pregona la seva mercaderia dient:) Fent camins perdedissos que passen per mars i deserts, he vingut fins aquí per portar-vos resines i espècies d’Efà i d’Aràbia.

(De sobte veu la imatge i resta sorprès. Recull la parada. Mentre la sibil·la i el cor mantenen el diàleg que segueix, el mercader avança fins al cadafal. Fa acatament a la imatge, puja per l’andador, es troba amb la sibil·la, li dóna, reverent dos saquets i se’n va.
La sibil·la: Per aneu a saber quins àrids, polsosos, camins -per camins lluminosos de sol i d’estels, per camins sense temps han portat de molt lluny, d’orient, l’encens i la mirra.
Cor de cantors i congregants (Sonen més notes musicals, mentre repeteixen:) La mirra que té fi dintre el sepulcre.
La sibil·la: al morter, pols finíssima, ara bullen dins l’olla. Hi he posat la cullera ben plena d’encens, el perfum que va als déus, dreturer. No he enrasat la cullera, en posar-hi la mirra olorosa, més amarga que fel. La mirra de l’ungüent per embalsamar els morts.
Cor de cantors i congregants (Sonen més notes musicals, mentre repeteixen:) La mirra que té fi dintre el sepulcre.
La sibil·la (Cessa la música i la sibil·la deixa els saquets a la boca de l’antre, i segueix:) Ja sabeu el secret de la recepta. No hi ha res més a l’olla. Ni cal dir res més per comprendre el misteri.
La veu de l’àngel (amb música de fons): No entens la sibil·la? Escolta l’arcà: el si de Maria–el cor de l’Església és l’olla de terra que exhala, amagada, el santíssim perfum. Per mans de l’Altíssim ha estat modelada, al forn del Paràclit ha estat vidriada per tal que contingui la poma i el vi, el cos i la sang del que és home i és Déu. Maria ha estat feta de fang com el vostre, -de terra és el cos de l’Església mes pot contenir Aquell que clavat a la creu us deslliura de mort i pecat. Aquell que us esborra la culpa primera, la que Eva amb la poma us havia transmès. Aquell que és alhora –misteri inefable- ver home i ver Déu. De Déu és l’encens. De l’home la mirra. Amb claus heu clavat Déu i l’home a la creu. I fa bullir l’olla l’escalf de l’Amor. (Cessa la música.)
La sibil·la: Tu, deixa el tupí al foc, fins que bulli i es buidi desfent-se en aromes que tot ho recomplin. Medita, amagat, a l’escalf de l’Amor. Espera, pacient. Dins teu, el silenci... (La sibil·la va cap a l’interior de l’antre entre boires, tal com ha entrat, i tot torna a la penombra. Recomença la música mentre les maries deixen la seva tasca, pugen al cambril, prenen la santa imatge, li baixen els braços i la baixen fins al replà de la sibil·la. Des d’allà la passen a dos congregants que la recullen des del cadafal, la dipositen al seu escambell i la collen amb molt de compte, perquè després es pugui traslladar sense perill.)

(Així que queda al seu lloc, cessa la música. L’interior del cambril queda buit i a les fosques. Només amb la creu de passió il·luminada al fons. Les maries retornen al seu replà i hi resten, en la penombra, gairebé invisibles.)
2. LA REINA ENTRA A LA SEVA CAMBRA
El prior: La reina del cel passarà gloriosa pels carrers i les places del Dalt de la Vila. Mentre avança en triomf, notareu com es clouen els llavis i aclamen els cors. Vosaltres, cambreres, aneu a la Verge. Vestiu-la amb les gales més riques, com es feia amb les reines antigues, els dies de gran festa de fa quatre-cents anys. Les cambreres d’antany l’abillaven en silenci en la cambra tan privada que cap ull pot escrutar.
(Mentre el prior acaba la seva frase, el tabernacle, que era penjat a l’alçada de la cornisa, sobre el pedestal de la Mare de Déu, comença a baixar molt lentament. Comença a sonar suaument la música. Els querubins i l’àngel del ballet de l’escultor apareixen a la fornícula central del retaule, davant la creu de passió i, bo i ballant, baixen de la muntanya especular, al mateix ritme que el tabernacle, precedint-lo sempre uns instants.)  
(Des del fons de la nau avança, desorientat, amb la maça de fusta i la gúbia a la mà, l’escultor. L’àngelballarí corre cap a ell i el guia, andador amunt. Els querubins arriben al cadafal i s’agenollen a banda i banda de la santa imatge. El ballarí –imatge segueix estirat a terra, ocult darrera la imatge de la Mare de Déu. Mentrestant, el prior prossegueix:)
El prior: Cortesans i servents congregats esperaven que en sortís. I aleshores la miraven admirats mentre els músics li feien obsequi d’acords i harmonies.
(Continua la música mentre el tabernacle segueix baixant. Quan és tan avall que es pot abastar amb les mans, els querubins s’aixequen i el condueixen perquè quedi ben centrat envoltant la Mare de Déu.) 
(La santa imatge resta velada, i els querubins amb ella i amb el ballarí-imatge, dins del tabernacle il·luminat només a contrallum, des de darrera, deixant veure l’ombra del que hi passa a dintre. La llum que seguia el tabernacle es va fonent i es torna a encendre per seguir l’entrada de l’àngelballarí que guia l’escultor per l’andador. Al so de la música arriben davant del tabernacle i, així que hi són, l’àngel parla.) 
L’àngel :En aquells jorns un àngel guiava la mà desesmada del vell escultor que entallava la figura de Maria... Uns querubins, vacil·lants, entorn d’ell s’envolaven...Volien socórrer l’anònim tallista que a cada punt desmaiava en la feina i en èxtasi, queia, als peus de la imatge, mentre veia entre raptes celestes Maria en persona...En provar de tenir-lo, per poder retornar-lo a la tasca, tot mirant l’escultura ells mateixos restaven enjòlit, suspesos, extàtics...
(Tan bon punt comença el parlament de l’àngel, de l’interior del tabernacle surt el ballarí imatge. Queda a la part de dins del primer cercle del tabernacle, just davant l’ombra de la silueta de la santa imatge, amb els peus amagats. La imatge a mig entallar és materialitzada per un personatge recobert de draps que li donen un aspecte informe.Té el cap cobert per un tul.)
(El vell escultor comença la seva obra, confortat per l’ àngel que li guia la mà. A cada cop de gúbia de l’escultor, l’àngelballarí arrenca un drap i apareix la forma d’una part del cos del ballarí-imatge. Seguint el discurs de l’àngel del retaule, surten els querubins de dintre el tabernacle i van volant fins al ballarí-imatge.)
(L’àngelballarí desvela el rostre del ballarí- imatge, i apareix una màscara daurada i resplendent. El ballarí-imatge es lleva la màscara daurada i deixa veure el seu veritable rostre. L’escultor cau a terra en èxtasi.)  
(Els querubins s’acuiten a alçar amorosament el vell escultor, però, abans que ho aconsegueixin, queden encarats amb el ballarí imatge i –deixant caure l’escultor- s’eleven extasiats.)


(El ballarí-imatge es torna a cobrir el rostre amb la màscara daurada. L’àngelballarí torna a velar el rostre del ballarí-imatge i els querubins recuperen la seva normalitat i, tot volant, ajuden el vell escultor a incorporar-se i recomença l’escena acompanyada per la música, ara més forta i sense el recitatiu de l’àngel del retaule, que segueix visible, però silenciós.)
(Cada vegada, a mesura que l’àngelballarí va arrencant més draps, va apareixent amb més nitidesa la figura del ballarí-imatge.

(I com més visible és la imatge, més llargs són els èxtasis. Qui veu la imatge, la perd. I és quan la perd, que la pot veure.) 

(A la tercera vegada, l’àngelballarí descobreix definitivament el rostre del ballarí imatge, recull a mitja caiguda l’escultor desmaiat –potser mort- i se l’emporta ràpidament andador enllà, ajudat pels querubins, cap al seu lloc sota la tribuna dels cantors.  
(El ballarí-imatge s’arrauleix dins la seva capa negra i surt d’escena discretament per l’antre de la sibil·la . L’àngelballarí i els querubins, després d’amagar l’escultor van volant per la nau de l’església i seuen entre el públic, prop del terrisser. A partir del darrer èxtasi de l’escultor, la música esdevé suau i tot succeeix ràpidament mentre l’àngel del retaule acaba el seu discurs.)
L’àngel: Com els músics de la cort, canteu-li a la Reina les seves lloances. (L’àngel desapareix, i la música cessa)
3. EL DOT I L’AIXOVAR.
(Els dos arrengladors baixen dels presbiteri per sengles escales. Les tres cambreres segueixen el del costat de llevant. Quan són tots cinc als peus de l’andador es giren de cara a la imatge i li fan acatament.)

(Després avancen, els dos arrengladors davant, als costats, i les cambreres darrere, al mig, cap a la tribuna dels cantors on hi ha les paneres de la roba blanca, la roba negra i el mantell. Així que les maries veuen que les cambreres han arribat a la taula ran de la tribuna dels músics i agafen la roba, una, des de la seva estrada, s’aixeca per guaitar per damunt de la muntanya especular i avisa les altres.)
Una maria: Guaiteu l’aixovar; si n’hi ha de roba! És el dot de la filla estimada que li canta lloances perfectes al Pare. Contempleu els vestits, maneguins, mantellines... Qui sap comptar bé, que compti camises i enagos. Per ventura són set?

La sibil·la (a mesura que surt del fons de l’antre i s’adreça cap a l’andador, per on venen les cambreres): Els són. Com els cossos celestes. Com els cercles dels astres. Com són set les esferes que contenen el món. I són set els colors amagats a la llum. Ajunteu-los tots set i obtindreu blanc puríssim.

La segona maria (s’alça al costat de l’altra maria i s’aboquen les dues per damunt de la muntanya especular per veure com les cambreres van posant la roba a la taula): Les noies més destres d’aquest nostre poble teixiren bellíssimes puntes al so de boixets que ballaven en sentir pessigolles de dits amorosos i tocaven estranyes cançons de set notes. Blondes i randes, punt d’agulla, ret fi, guipur, filempua, rematen la roba de lli tota blanca.
La tercera maria (s’alça i s’aboca al costat de les altres): No heu perdut, encara, el compte de les peces del dot de la Mare? Cada fil de la roba el filaren amb oracions. Cada fus va passar pel teler entre ordit de pregàries. Així treballaven les noies d’aquest nostre poble quan filaven i teixien l’aixovar de la mare de l’hereu. 
La sibil·la: Us han dit que són set: el nombre perfecte. Com són set les virtuts. Com els set sagraments que santifiquen l’home. Va vestida amb set peces ben blanques perquè porta dins d’ella les obres de misericòrdia. Perquè porta en el cor set pregàries: les pregàries que té el parenostre. Perquè guarda en el seu interior set paraules: les paraules que diu el seu Fill clavat a la creu. Cada peça de roba, és la veu d’un fill seu que han clavat a una creu. (la sibil·la dona la volta al tabernacle i se’n torna cap al seu antre) 
L’evangelista (apareix a la fornícula de l’esquerra de l’espectador i canta):Set són els caps que la noia li aixafa a la bèstia. Set els tocs de la tuba, anunci del Regne. Set els segells que clouen el rotlle on hi ha el testament. Set les esglésies santes que integren l’Església una i santa estesa per tota la terra. Ella és l’espill de l’Església, la verge, l’anunci del Regne, el rotlle sagrat. 
(I resten en la penombra tots els del retaule. Mentre està cantant l’evangelista, les cambreres penetren al tabernacle.)  


4. SANTA MARIA, SENYORA BENEÏDA DELS SEUS SERVENTS.
Les cambreres, dins del tabernacle, veneren la imatge, li treuen la corona de diari i una surt i baixa del cadafal directament al presbiteri a deixar-la a la taula, al costat de la corona de mudar. Després torna a dintre i en surt una altra amb el mantell de diari. Així van entrant i sortint, ara l’una ara l’altra, a buscar cada peça de roba que els cal per fer la vestició.
El prior: Servents fidels que espereu vostra Senyora, canteu, perquè al peu de la creu, amb Maria, neix l’Església, canteu, perquè ella és la verge i és l’anunci del Regne, i el rotlle sagrat. Ella és beneïda entre les dones. Benedicta tu in muliéribus.
Tots: Benedictus fructus ventris tui, Iésus.
(Així que acaba de cantar l’evangelista, a l’escena anterior, el terrisser, al mig de la nau, crida en silenci els querubins i l’àngel del ballet de l’escultor, reparteix una candela a cadascú, es treu una capsa de llumins de la butxaca, n’encén un, els dóna foc i ells, animats pel terrisser, comencen a encendre els llantions dels mòbils de les constel·lacions.)
(Des de les tribunes fan baixar el primer mòbil i, així que el tenen encès, el terrisser li fa senyals perquè s’elevi, i els tramoistes el fan pujar. D’aquesta manera el terrisser, auxiliat pels querubins i l’àngel, els va encenent tots mentre es canta el psalm següent.)  

Psalm 8

Cor de cantors i congregants:
Que admirable, oh Senyor, senyor nostre,
és arreu de la terra el teu nom!
És tan alta la teva grandesa
que s’eleva per sobre dels cels.

Cor d’escolanets:
Mes, qui et canta lloances perfectes
és la boca dels nens més menuts
que confonen l’altiu que es rebel·la
i que fan emmudir l’enemic. 

Cor de cantors i congregants:
Miro el cel que tu has fet i el contemplo
constel·lat pels teus dits amb estels,
i amb la lluna allà dalt, i em pregunto:
com et fixes en l’home i per què?

Cor d’escolanets:
Com pot ser que et recordis de l’home?
Que visitis el cor dels seus fills?
Gairebé com un Déu l’encimbelles
gloriós i amb corona d’honor.

Cor de cantors i congregants:
Has volgut que ell estigui per sobre
de les obres que has fet amb les mans.
Que domini els ramats i les feres.
Bous i ovelles són sota els seus peus.

Cor d’escolanets:
Has fet seus els ocells i el que vola,
seus, els peixos que solquen la mar.
Que admirable, oh Senyor, senyor nostre,
és arreu de la terra el teu nom!

Tots
Donem glòria al Pare que crea,
i al seu Fill, que ha vingut a aquest món.
L’Esperit que és amor rebi glòria.
A un sol Déu cantem himnes eterns.
Benedicta tu in muliéribus.
Benedictus fructus ventris tui, Iésus
(El terrisser i els querubins , tot contents, van encenent els estels. Congregants, cantors i escolanets, seuen. Torna la música del salm 8 i fa de fons al diàleg que segueix.)

La segona maria: La petita, la humil, la serventa, esdevé la pubilla, l’hereva.
La tercera maria: Els altius, els rebels poderosos en mirar-la emmudeixen com peixos.
L’àngel: Elevada per sobre dels àngels, li perlegen el front dotze estels¡ i la lluna li besa la planta dels peus.
La sibil·la (sortint de l’antre un moment, avança fins al costat del tabernacle i, quan acaba la seva frase, se’n torna cap dins): Perquè són set colors els que formen el blanc. Perquè allò que existeix ha estat fet en set dies. Per això du set peces de roba ben blanca la noia d’Aquell que dóna existència al cel i el broda d’estels.
L’evangelista: D’Aquell que crea la terra i l’omple de vida. D’Aquell que ve a visitar els nostres cors. A la filla predilecta li dóna, sencer, l’univers.
(Tots els del cel es perden en la fosca. Congregants, cantors i escolanets, s’alcen. Els tramoistes de les tribunes fan baixar el mòbil del sol i el terrisser amb els seus ajudants el despleguen i l’encenen entre alegrois. Després van a buscar el mòbil de la lluna sota la tribuna dels cantors i, jugant-hi, el pengen al mòbil del sol.)  
(Quan tot està a punt, el terrisser fa senyals per aviar el mòbil amunt i aquest s’eleva al centre de la nau.)
(Mentre es realitza tot això, es va cantant el salm 18 amb la seva antífona. Quan el sol ja és a lloc, el terrisser, l’àngel i els querubins continuen encenent els mòbils de les constel·lacions. Després pugen a les tribunes de l’església i, mentre acaben de cantar aquest salm i el següent, van encenent llantions a les baranes.) 

Antifoner: Com la mirra elegida
Tots: tu emanes la fragància, tan suau, Mare de Déu.

Psalm 18
Primer cor de cantors i congregants:
Tot el cel va explicant com té glòria Déu,
el que ha fet amb les mans ho anuncien els astres,
allà dalt, d’un a l’altre s’ho ensenyen els dies,
l’una a l’altra s’ho diuen les nits.

2n cor:
Les paraules no els calen, ni els cal cap discurs,
sense veu, en silenci, bé és fan prou entendre,
el que diuen ressona per tota la terra
i se sent fins als límits del món.

1r cor:
Per al sol, una tenda ha plantat dalt del cel,
de matí el sol en surt, com l’espòs de la cambra;
radiant com l’atleta que corre la cursa,
puntual per recórrer el camí

2n cor:
Inicia el seu curs on comencen els cels
i fins que és al final fa la ruta sencera,
ningú pot amagar-se del sol que ens escalfa;
dóna escalf i fa llum a tothom.
*****************************************************

1r cor:
Fa la llei, el Senyor i, com els cels,
es perfecta, i fa l’ànima forta.
És fidel, el Senyor , a allò que afirma;
dóna seny als indoctes que no saben res.

2n cor:
Als decrets del Senyor no hi ha enganys,
fan alegres els cors que són rectes.
Els consells del Senyor resplendeixen,
més que el sol, il·luminen els ulls dels creients

1r cor:
El temor del Senyor és temor sant,
es manté fins als temps que no acaben.
El que vol el Senyor és veritable.
que vol és tan just que no pot ser-ho més.

2n cor:
És molt més desitjable que l’or,
més que l’or i les pedres més riques,
i més dolç que la mel que degotade la bresca,
tot just quan la treuen del rusc.
******************************************************

1r cor:
Per això el teu servent meditant-ho, ho compleix.
Bona paga és guardar els manaments que es mediten.
Més qui hi ha que conegui les pròpies faltes?
Renta’m tu dels errors que no em veig.

2n cor:
Allibera, Senyor, el teu servent de l’orgull
i deslliura el meu cor de la seva altivesa:
aleshores seré de debò irreprensible,
seré net de la culpa més gran.

1r cor:
I que tot el que et dic, que dels llavis em surt,
i que aquests pensaments que, del cor, jo t’adreço
et complaguin, Senyor, que m’ets roca i ajuda,
a tu que ets redemptor i Senyor meu.

Tots:
Rebi glòria el Pare, que dóna la llei,
com el Fill, que és el sol gloriós, sense posta,
com el Sant Esperit, que instrueix i illumina.
De tots tres entonem les llaors
TotsR/ Com la mirra elegida tu emanes la fragància tan suau, Mare de Déu.
(Torna la música del salm 18 i fa de fons al diàleg que segueix.)
L’àngel: La Verge sagrada, albada del sol sense posta, cadira que porta a la falda el Rei que tot ho sosté, fa viure a la terra Aquell que no cap en el cel. Aquell que en el cel s’hi planta una tenda, mentre el cel, en silenci, proclama les seves lloances. Maria és la cambra, la tenda, d’on el sol sortirà, radiant, a portar el seu escalf a tothom.
La sibil·la (surt del seu antre i mentre va donant la volta a l’entorn del tabernacle que amaga la imatge): Com la mirra, emana fragància suau. La mirra que guarda els cossos mortals del tuf putrescent del sepulcre. És el pot ben tapat que conserva la mirra que ens guarda del pecat i la mort.
L’evangelista : És la mare del Rei que per tron té la creu. És la mare de tots els que viuen clavats a les creus. La creu és el llit de l’amor i el dolor.
La sibil·la (mentre acaba de donar la volta sencera a la imatge i torna al seu antre): El llit de l’amor i el dolor es perfuma de mirra i es mirren els olis que ungeixen els reis.
L’àngel: No hi ha mots ni discursos que puguin fer entendre el misteri. Però Déu es fa veure en un núvol de fosca. Només omple el que és buit. Parla clar en un oreig de silenci. És a tu, a qui parla. Tu ets de terra i et posa a l’alçada dels àngels perquè siguis la tenda d’on el sol sortirà. Tu ets Església. Amb l’Església camines seguint el camí de Maria. Buida’t tot, com Maria. Fes-te abisme, perquè pugui habitar-te l’Altíssim. En silenci, medita-ho. En la fosca, compleix-ho Bona paga és guardar els manaments que es mediten.
(Calla la música i tots els del cel es perden en la fosca.)
Antifoner: T’admirem, revestida de virginitat
Tots: i, joiosos, cantem amb alegria.
(Mentre canten l’antífona “T’admirem”i els salm que segueix, els dos arrengladors baixen del presbiteri per les escales, fan acatament a la imatge des del peu de l’andador, van pel passadís central fins a la tribuna dels cantors i tornen en processó de la manera següent: davant els arrengladors; després, al mig, un músic que, quan calgui dirigir els nens, caminarà a recules; tot seguit, entre dos escolanets amb cirials, un altre amb la calavera; darrera els cirials dues fileres d’escolanets portant la resta d’improperis i, tancant la processó, un escolanet amb la creu gran del record entre uns altres dos amb cirials. Aquesta processó avança sempre, molt lentament, sense parar tant si els escolanets canten com si no.)
Psalm 23

Primer cor de cantors i congregants:
Del Senyor és tota la terra amb el que hi ha.
Tot el món d’un cap a l’altre és del Senyor.
D’ell són tots els qui l’habiten.
2n cor:
Li ha posat a dins dels mars els fonaments.
Ha afermat, damunt l’abisme, l’univers,
a les goles de les aigües.

1r cor:
Qui és que pot arribar al lloc on hi ha el Senyor,
i pujar dalt la muntanya on resideix?
Qui es podrà estar al santuari?

Cor d’escolanets:
El qui té netes les mans, i el cor sincer,
que en els ídols no ha posat la seva fe
i no enganya els altres homes.

1r cor:
El Senyor beneirà qui actua així,
sens mesura, li farà dons i favors,
salvarà la seva vida.


2n cor:
Els que cerquen el seu rostre són aquests,
els que busquen el Senyor, Déu de Jacob,
per conèixer-lo en persona.

Cor d’escolanets:
Aixequeu, antics portals, els vostres arcs,
engrandiu-vos, portalades dels vells temps
i entrarà el rei de la glòria.

Cor d’homes:
De quin rei de quina glòria ens parleu?

Cor d’escolanets
(completant la melodia del verset anterior):
Del Senyor, poderosíssim i valent,
del Senyor que venç la guerra.
(Sona una breu passada d’orgue 
i els escolanets reprenen la següent estrofa.)

Cor d’escolanets:
Aixequeu, antics portals, els vostres arcs,
engrandiu-vos, portalades dels vells temps
i entrarà el rei de la glòria.

Cor d’homes:
De quin rei de quina glòria ens parleu?

Cor d’escolanets
(completant la melodia del verset anterior):
Del Senyor, que té la força i el poder.

Tots 
(completant la melodia dels dos versos anteriors):
Aquest és rei de la glòria

Tots:
Rebi glòria Déu, Pare creador.
Rebi glòria el seu Fill victoriós.
L’Esperit Sant rebi glòria.

(Drets.) Tots:T’admirem, revestida de virginitat i, joiosos, cantem amb alegria.
(L’Anyell místic ja es veu clarament i romandrà visible en tot moment, fins al final. La processó puja per l’andador i tots es posen a l’entorn del tabernacle, a banda i banda. Els arrengladors al fons, els escolanets als costats i el músic en un lloc on els escolans el puguin veure i, tots alhora, s’agenollen, mentre segueixen els parlaments de l’àngel i de l’evangelista.
A cada asterisc de les estrofa següents sona una nota sorda en escala ascendent, que es prolonga fins a la nota següent. I en el vers final sona l’esclat musical que les remata.)
L’àngel: Revestida de virginitat t’admiren els àngels, porta del cel.
*Set són els àngels que toquen la tuba que crida al judici.
*Set els que porten les copes de l’Apocalipsi.
*Set els que mostren la núvia donzella,
*pura i perfecta,
*sens taca ni arruga.
*La núvia que aixafa els set caps de la bèstia.
*La núvia que esposa l’Anyell vestida de set vestits blancs.
L’evangelista (assenyalant l’Anyell projectat a la volta:
Mireu: *té set ulls i set banyes l’Anyell que ha estat degollat.
Mireu: *Només ell pot obrir els set segells.
Mireu *i espereu-lo en silenci.
*En silenci interior.
*Feu silenci dins vostre
*Trucarà quan tot sigui ben buit.
*Estigueu amatents per obrir quan us truqui a la porta.

(Tot resta en silenci per uns instants. L’Anyell segueix a la volta i el retaule queda amb l’evangelista i l’àngel. Les cambreres, que ja han posat a la imatge tota la roba interior, el vestit negre, el cenyidor de vellut negre i la mantellina, fan tres trucs forts i pausats amb la maça. Sona grandiós l’esclat musical que remata les set notes anteriors, mentre s’apaga el focus que il·luminava pel darrera el tabernacle i aquest, molt lentament, s’alça quatre dits, de manera que deixa veure l’escambell, però no la imatge.)
(Una llum fixa il·lumina per davant el tabernacle i, quan aquest s’enlairi, il·luminarà la imatge. Les cambreres, darrera el tabernacle, vetllen que l’estructura no toqui la Mare de Déu.)




5. L’ENTRADA DE LA DONA.

(S’il·lumina una mica més el presbiteri.)
L’àngel: Ha d’entrar per vosaltres la nova arca que ve a dur-vos, reclòs en les entranyes, aquell que ni els cels dels cels no podrien contenir.


L’evangelista: Al peu de la creu, Maria comença, perfecta, l’Església. Al peu de la creu li arriba el moment del part dolorós. Fa néixer l’Església que ha de fer present el Crist en el món. El Crist ja és aquí. El temps és tot seu. No cal que espereu l’altre segle. Trenqueu els portals dels vells temps. 

S’il·lumina més el presbiteri. Les cambreres també s’agenollen.)
L’àngel: La creu és el tàlem del part de Maria. L’Església ha de néixer al peu de les creus incomptables on moren els homes. L’Església és una de sola. Un sol, és el Crist. Maria n’és mare, llavor i primícia
(El presbiteri s’il·lumina totalment i tots els que encara hi estaven drets s’agenollen.) 
L’evangelista: Maria és el si de l’Església. Maria, ben buida, és el motlle. Qui amb ella camina, camina amb l’Església. Porteu-la a aquell món on els crits han matat el silenci. On mil llums elèctrics ofeguen la nit on viu Déu. La unió nupcial de Déu i l’Església comença amb Maria. i allà on la vegeu vegeu-hi el reflex de l’Església.
L’àngel: Maria anticipa l’Església. L’Església és l’arca que avui fa present entre els homes el Rei de la glòria. El Rei, tanmateix, només entrarà si l’arca és ben buida. I l’arca només passarà si engrandiu els portals dels vells temps.
(Les maries adreçant-se a la santa imatge, canten la seva lletania acompanyades per l’orgue, l’una baixa fins al replà de la sibil·la.)

(A cada invocació tothom respon “ora pro nobis”. Així que comença la lletania, els dos escolanets que portaven els cirials de la calavera es posen ara amb els cirials als costat de la Mare de Déu, un a cada cantó.)
(Tots els altres refan la processó: els arrengladors davant, els escolanets en dues fileres i al mig d’ells el músic que els dirigeix i tancant les fileres d’escolanets la creu del record.)  
(El congregant que fa de lector I es posa el roquet, puja al cadafal, va davant la santa imatge i li fa acatament. Els escolanets dels cirials de la creu de passió es posen un a cada costat seu i, seguint tots tres la creu del record, tanquen la processó. Aquesta processó de retorn la fan responent amb tothom “ora pro nobis”. Quan arriben a la tribuna dels músics tots fan cap al seu lloc, menys els dos arrengladors que es queden de cara a l’altar major, ran de les grades, un a cada banda del passadís central.) 
(El lector I, precedit pels dos escolanets dels cirials, puja a l’ambó. Les maries tornen totes al seu replà, a l’estrada de les labors. Al retaule queden, visibles i immòbils, les maries, l’àngel i l’evangelista. Tots els del presbiteri s’alcen.) 
(Les cambreres baixen al costat de la taula de la roba. Dalt del cadafal només hi queda la santa imatge i els dos escolanets amb cirials encesos que la flanquegen.) 
6. SANTA MARIA, SENYORA BENEÏDA DELS SEUS SERVENTS.
LLIÇONS I PREGÀRIES.
(Al nom de Maria tots fan inclinació de cap.)
Introducció a les lectures
Antifoner I: Alegra’t, Maria, ets plena de gràcia, amb tu és el Senyor.
Tots: Tu ets beneïda enmig de les dones. El fruit del teu ventre és beneït.
El que presideix: Que per les supliques i els mèrits de Santa Maria, sempre verge, i de tots els sants, els Senyor ens condueixi al regne dels cels.
Tots: Amén.

Una mariaArca de l’aliança.
L’altra mariaVaixell de l’esperança.
La tercera mariaDona del dolor.
Una mariaNova Eva.
L’altra mariaVerge del perdó.
La tercera mariaMare dels crucificats.
Una mariaDefensa del innocents.
L’altra mariaFortalesa del oprimits.
La tercera mariaEsperança dels pecadors.
Una mariaRefugi del pobres.
La tercera mariaSalut dels malalts.
Les tres mariesGlòria de l’Església.

Lectures-oracions: (Cada lector, flanquejat pels dos escolanets que li fan llum, revestit de vesta i roquet, quan arriba el seu torn, des de l’ambó de la tribuna dels músics demana la benedicció al president. S’inclina per rebre-la i després, redreçant-se, amb les mans plegades, canta la seva lliçó. Els músics i el cor, si cal, l’acompanyen a fals bordó. En cantar l’últim verset fa una reverència a la imatge i després ell i els dos escolanets que l’acompanyen tornen al seu lloc precedits pels dos arrengladors, mentre els antifoners, des d’allà on són, canten el responsori.)




Primera lectura
Lector I: Vulgues, pare, beneir-me.
El que presideix: Que amb el seu Fill diví ens protegeixi la Verge Maria.
Lector I: Amén.
Lector I: Santa Maria, Verge entre verges, mare i filla del Rei de tot els reis, dóna’ns consol cada dia en els neguits. Dóna’ns ajut per merèixer l’etern Regne i compartir el premi etern amb els sants que ha elegit Déu. Tu, doncs, Senyor, apiada’t de nosaltres.
Tots: Siguin donades les gràcies a Déu.
(Mentre canten el responsori que segueix, el lector I, precedit pels dos escolanets que l’il·luminen, baixa de l’ambó. Quan són a baix, passen al davant els arrengladors i darrere d’ells el lector I entre els escolanets. Mentre avancen pel passadís central cap a l’andador, el lector II es posa el roquet, puja al cadafal, fa acatament a la santa imatge i baixa fins al peu de l’andador. Allà s’aturen el lector I i els que l’acompanyen i, quan arriba el lector II, el lector I puja andador amunt, fa reverència a la imatge, torna al seu lloc i es lleva el roquet, mentre que els altres donen mitja volta i acompanyen el lector II, fent-ho tot com abans.)
Responsori 1
Antifoner I: Santa virginitat immaculada no hi ha mots per omplir-te de lloances
Antifoner II: perquè aquell que no pot cabre en els cels l’has portat a les entranyes.
Antifoner I: Entre totes les dones, beneïda, beneït és el fruit del teu sant ventre,
Tots: perquè aquell que no pot cabre en els cels l’has portat a les entranyes.
Segona lectura
Lector II: Vulgues, pare, beneir-me.
El que presideix: Que la Verge entre verges intercedeixi al Senyor per nosaltres.
Lector II: Amén.
Lector II: Santa Maria, pia entre pies, Santa entre santes, per tots, intercedeix; que per tu, Verge, assumeixi nostres precs el que ha nascut per nosaltres i al cel regna. La pietat que Ell ens té, ens deslliuri dels pecats. Tu, doncs, Senyor, apiada’t de nosaltres.
Tots: Siguin donades les gràcies a Déu.
Quan acaba la seva lliçó, el lector II baixa de l’ambó i amb els escolanets i els arrengladors tal com ho han fet abans, hi va el lector III mentre es canta el responsori.
Responsori 2
Antifoner II: Feliç Maria Verge que portares el Senyor, que ha creat tot l’univers.
Antifoner I: *Infantares Aquell que t’ha creat i has restat tothora verge.
Antifoner II: Maria, Déu te guard, plena de gràcia el Senyor s’està amb tu, eternament.
Tots: *Infantares Aquell que t’ha creat i has restat tothora verge.
(Tots s’inclinen profundament.)
Antifoner II: Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit
(Tots drets.) Tots: *Infantares Aquell que t’ha creat i has restat tothora verge.
Tercera lectura
Lector III: Vulgues, pare, beneir-me.
El que presideix: Que el Senyor ens concedeixi salut i pau, per la Verge que és Mare.
Lector III: Amén.
Lector III: Tu, santa Mare de Déu, fores digna de concebre en les teves entranyes Aquell que no cap en tot l’orbe sencer. Et preguem que amb les teves pregàries, piadosa ens obtinguis de Déu el perdó de les culpes, per tal que, per tu rescatats, puguem elevar-nos a l’estatge perenne del cel, on t’estàs amb el Fill del teu ventre per segles sens fi. Tu, doncs, Senyor, apiada’t de nosaltres.
Tots: Siguin donades les gràcies a Déu.
(Així que s’acaba la tercera lliçó, els congregants i els cantors seuen i al retaule comença a parlar l’àngel al so de la música com s’indica aquí baix, mentre el lector III torna al seu lloc com ho han fet els precedents. Els dos escolanets que flanquejaven la Mare de Déu deixen els cirials a cada banda de la imatge, en un lloc proper però que no molesti el treball de les cambreres, fan acatament a la santa imatge, baixen per l’andador, es posen darrere els dos arrengladors i els dos escolanets que acompanyaven els lectors i se’n tornen al seu lloc. Els dos que encara van amb els seus cirials, en arribar els deixen un damunt de cada taula, allà on eren en començar, i van a seure. Els arrengladors, quan han deixat els nens es queden drets un a cada banda del passadís central, ran de les grades)
7. VERGE DE DOL. 
(L’entorn de la imatge s’il·lumina suaument per permetre el treball de les cambreres. Comença a sonar la música. Un escolanet agafa la safata del cíngol i avança pel passadís central fins al capdamunt de l’andador, ran del cadafal, flanquejat pels dos arrengladors. Allà s’aturen.)

(Mentrestant les cambreres pugen al cadafal i, després de fer acatament a la santa imatge, li lliguen a la cintura la cinta negra amb la relíquia. Convé que aquesta cinta, que ha de penjar pel davant, quedi dissimulada i subjectada a la vora de baix del vestit, a un costat, de tal manera que no es pugui desfer durant la processó, però que sigui fàcil de deixar lliure des de baix del misteri quan la imatge ja hi sigui col·locada. Al mateix temps:)
L’àngel: Els set vestits blancs són els set cels, que tot ho contenen. El negre és el buit. Té a dintre els set cels. Aquest vestit negre és el si virginal, ben clos, on res no hi ha entrat. El si virginal és buit: conté Aquell que fa cel i terra. És buit perquè l’omple el que viu al no res.
L’evangelista: Els set vestits blancs són les esglésies santes que formen l’Església que neix amb Maria. El negre és la nit de la fe que il·lumina els creients. La fe recull dins seu tots els que creuen i formen l’Església.
L’àngel: Els set vestits blancs són els set cels, que tot ho contenen. I aquest vestit negre és el sepulcre ben nou. Ningú no hi ha estat sebollit. Tancat, virginal, guarda Aquell que fa cel i terra. S’omplirà de buidor quan l’ompli la vida del qui està a tot arreu i al no res.
(Cessa la música. El mestre de novicis es posa dret, puja al cadafal, va a l’escolanet que és al capdamunt de l’andador, pren el cíngol i el dóna a les cambreres.)
(L’escolanet i els dos arrengladors fan reverència a la santa imatge, donen mitjà volta i baixen cap al seu lloc a la grada. Mentre elles posen el cíngol a la santa imatge:)  


El mestre de novicis: El cíngol antic és d’or preciós. Mai no es rovella. Res no l’embruta. La incúria dels homes tot ho ha perdut. Només ha quedat aquest cíngol. El pas de tants segles tot ho ha consumit. Només aquest cíngol s’ha conservat. El foc i les guerres tot ho han desfet. Només el cíngol resta immutable.
L’evangelista: Aquest és el cíngol de virginitat que segella el recinte santíssim. Cinyell intocable que pot garantir que mai el sepulcre no ha estat violat.
L’àngel cantant: El rei de la glòria passa quan vol sense rompre els segells.
La primera maria: Maria du dol per tots els fills que moren de gana mentre vosaltres banquetegeu en taules plenes de bones viandes. Però el rei de la glòria entrarà amb tots els pobres al vostre rebost. No li caldrà ni trencar els segells que hi poseu.

L’àngel cantant: El rei de la glòria passa quan vol sense rompre els segells.
La segona Maria (baixant, acompanyada de la tercera maria, al replà de la sibil·la:) Maria du dol per tots els fills que heu tancat en presons mentre vosaltres aneu pel món vivint a l’esquena dels febles. Però el rei de la glòria obrirà els seus grillons i farà que seguin al vostre costat. No li caldrà ni trencar els segells que hi poseu.

L’àngel cantant: El rei de la glòria passa quan vol sense rompre els segells.
La tercera maria pujant quatre graons per l’escala que du a la fornícula de l’evangelista: Maria du dol per tots els fills immigrants que heu marginat a l’atur i als suburbis mentre vosaltres us feu contractes esplèndids. Però el rei de la glòria els farà entrar com a príncepsals vostres palaus. No li caldrà ni trencar els segells que hi poseu.
L’àngel cantant:
El rei de la glòria passa quan vol sense rompre els segells.
La primera maria (baixant al replà de la sibil·la, fins a trobar-se amb la segona:)Maria du dol per vosaltres, que sou fills seus estimats i aneu perduts, decebuts, insatisfets, desencisats, impotents, orgullosos i febles. Aferrats a coses caduques.
La segona maria: Però el rei de la glòria, quan menys l’espereu vindrà a posseir-vos.
La tercera maria (baixant al replà de la sibil·la, on hi ha les altres dues:) No li tanqueu les portes del cor. Us estima ben lliures. Les portes del vostre cor no gosa forçar-les.
L’àngel cantant: Si no les obriu no entrarà per no trencar-ne els segells.
8. ELS VELS DE LA NÚVIA. 
(Els músics fan sonar la melodia de La Mare de Déu quan era xiqueta mentre tres escolanets van a la taula a buscar el coixí amb les mantellines plegades i, precedits pels dos arrengladors, avancen cap al cadafal pel passadís central. Quan són davant dels músics s’aturen i, de cara a les maries, mantenen el següent diàleg amb elles al to de la cançó, amb acompanyament instrumental:)
Tres escolanets: Digueu-nos, maries que esteu en els cels, com és que a la Verge li posen més vels?
(Segueix la música instrumental mentre les maries responen i els escolanets avancen.) 
La primera maria: Li posen les toques de viduïtat perquè li acomboïn tanta soledat
La segona maria: Si un vel no li posen, mostrejat de flors, com resistiríem veure tants dolors?
Tres escolanets (quan són al peu de l’andador repeteixen la cantarella) Digueu-nos, maries que esteu en els cels, com és que a la Verge li posen més vels?
(Torna la música instrumental mentre ells avancen i elles responen.)
La tercera maria: Ningú gosaria mirar el seu esclat si no li quedés una mica velat.
La primera maria: I perquè l’amor i el dolor són misteris la velen amb l’altre, brodat d’improperis.

Tres escolanets (quan són al cap de l’andador, ran del cadafal, repeteixen la cantarella) Digueu-nos, maries que esteu en els cels, com és que a la Verge li posen més vels?
La segona maria: I l’últim és fet de punta al coixí teixint fils d’argent amb altres de lli.
(Mentre les maries prossegueixen amb la seva resposta com s’indica aquí baix, el mestre de novicis agafa la safata de les mantellines i les va passant a les cambreres. Quan elles n’hi han posat una a la imatge, van a buscar la següent. I així fins que li han posat totes tres. Després agafen la safata i la deixen sobre la taula de la roba. Mentrestant els escolanets i els arrengladors fan acatament a la imatge i els escolanets se’n tornen al seu lloc a les grades. Els arrengladors els acompanyen i retornen al peu de l’andador.

La tercera maria (tot assenyalant l’Anyell místic projectat a l’absis:) Perquè és com l’Església. Si es casa amb l’Anyell li escau sense taca ni arruga, el mantell.

(La música instrumental segueix fins que estan posades les tres mantellines. Després cessa. Les maries tornen a la seva estrada i hi queden a les fosques. El mestre de novicis segueix dret al cercle de llum.)

9. L’ADREÇ DE LA REINA.
(Tots els novicis menys tres es posen el cucurutxo i formen dues fileres als costats de l’andador, darrere els arrengladors, girats tots de cara a la imatge. Els altres tres novicis, amb el cucurutxo al braç, pugen al cadafal i pregunten al mestre de novicis:)
Un novici: On és l’adreç de la reina?
L’altre novici: On són anell, agulla, arracades...?
El tercer novici: On són els robins, les maragdes, les perles...?
El mestre de novicis: Tot l’adreç són espases i llàgrimes: finíssimes perles, les més precioses; són perles d’inestimable valor.
L’àngel: Si en trobes una bé pots vendre tot el que tens per comprar-la. No calen més joies.

MANTRA DE LES LLÀGRIMES
(Es comença a cantar immediatament el mantra de les llàgrimes. Els tres novicis es posen el cucurutxo, van al cap d’amunt de l’andador, tots, novicis i arrengladors, fan reverència a la santa imatge, donen mitja volta i baixen en processó fins a la taula on hi ha el coixí amb el cor traspassat i el mocador i el porten al mestre de novicis.)

(Darrere aquest seguici s’hi posen l’àngel ballarí i els dos querubins que, amb una dansa ritual, reten homenatge al cor traspassat.)  

(Quan són al peu de l’andador, l’àngel-ballarí puja ballant darrera del cor.)
(Però els dos querubins el segueixen des de baix, entre l’andador i els bancs, i pugen per les escales del presbiteri.)
(L’àngel-ballarí i els dos querubins s’enfilen escales del retaule amunt: un va a seure al capdamunt, al peu del cambril, i els altres dos es queden mirant a baix, l’un assegut al replà de la sibil·la, i l’altre dret, al primer graó de l’escala, abocat per sobre de la muntanya especular.)

(Els novicis van als costats del cadafal, a dreta i esquerra de la santa imatge, i el que porta el coixí va on hi ha el mestre, que agafa el mocador i el passa a les cambreres.)

(Quan elles li han posat a la imatge, van a buscar el cor i l‘hi posen.)

(Els novicis i el mestre fan reverència a la santa imatge i baixen a seure al seu lloc. Els novicis es queden amb el cucurutxo posat:)  
Tots: Aquell que em consola, el consol que a mi em dóna, són llàgrimes.
I la nit me la passo plorant mentre espero que arribi en silenci aquell que em consola...
Aquell que em consola...
(El mantra es va repetint durant tota la processó del cor i després, molt suaument, durant el diàleg discordant que segueix, fins a l’esgotament de la sibil·la.
10. EL COR I LA DISCÒRDIA.
(Diàleg precipitat. Cada personatge estalona la darrera paraula del discurs del personatge anterior.)
L’àngel: Què heu fet, insensates! Qui ha posat sobre el pit de Maria aquest cor de metall ple d’espases? No ho veieu, que hi fa nosa? Déu s’ha fet carn humana en el cor de Maria. No el busqueu en els símbols metàl·lics. Busqueu Déu en els homes de carn que heu clavat a les creus. A les creus troben Déu els que el busquen de cor.
Els querubins i l’àngel-ballarí ( alçant-se i gesticulant adequadament, van repetint desacordats): ...els que el busquen de cor.
Tot el cor (des de la grada, repeteix): ...els que el busquen de cor.
(El querubí de baix de tot, puja amb l’altre, al replà de la sibil·la, i tots tres tornen a seure. Les cambreres baixen al presbiteri, al costat de la taula de la roba.)
El discret (pujant al cadafal i entrant en la llum que envolta la imatge i adreçant-se a les cambreres): Cor i espases, traieu-los amb compte, i que siguin lliurats al museu, on conserven les coses que ja no són útils. Les coses antigues que tan sols serveixen per fer-nos entendre el que fórem i perquè som on som. Per fer-nos comprendre allò que no diuen els mots.
L’àngel: Mots terribles, el jorn del judici us diran, si poseu els neguits i les mans en l’or i en l’argent.
Els querubins i l’àngel ballarí (alçant-se i gesticulant adequadament, repeteixen desacordats):...en l’or i en l’argent
Tot el cor (des de la grada, repeteix): ...en l’or i en l’argent.
(Els dos querubins pugen fins o hi ha l’àngel-ballarí i seuen en grup. Les paraules “or i argent” obren l’ull a tots els de la terra i es giren, sorpresos, cap a l’àngel.)
El mestre de novicis (pujant al cadafal i entrant en la llum que envolta la imatge i observant el cor): Argent pur, si no m’erro, van emprar quan van fer aquests set glavis. I aquest cor flamejant és fet d’or.

El receptor (pujant al cadafal i entrant en la llum que envolta la imatge i adreçant-se a la gent): Or i plata? Mirem-ho! Que no es poden regalar valuoses presentalles que oferiren devots de temps antics agraïts a la Verge dels Dolors. Si s’escau ésser aquí algun argenter competent i capaç de garantir-nos que aquest cor està fet d’algun metall de valor, que es presenti i dictamini. I després, informats, decidim què volem fer.  
L’argenter (s’alça d’entre la gent i mentre avança, diu): Fer un dictamen m’és fàcil. Sóc expert. (Puja per l’andador i mentre examina el cor, sense fer cabal de la santa imatge:) Només hi ha plata i or de llei altíssima. Punxó antic d’argenter de Barcelona. I les mans del joier, celestials.  
L’àngel: Celestials pensaments us haurien d’omplir el cor, i aquí us esteu, capficats, rumiant en els diners! (L’argenter, el prior -o el receptor-, el discret i el mestre de novicis tornen al seu lloc.)
Els querubins i l’àngel-ballarí (alçant-se i gesticulant adequadament, repeteixen desacordats:)...rumiant en els diners! (I es refugien al cambril, mirant, mig amagats, la sibil·la.)
Tot el cor (des de la grada, repeteix): ...rumiant en els diners!

La sibil·la (bo i sortint precipitadament del seu antre i cridant i gesticulant com una energúmena, mentre de la gruta en surten llamps i trons que la il·luminen a contrallum): Els diners em remouen les entranyes. Jo, pagana, puc entendre’l. I vosaltres feu servir l’evangeli per lluir-lo al prestatge. 

Llenceu aquesta rampoina plena d’espases a un contenidor d’escombraries. Com goseu profanar el cor de Maria, la dona de la veritat, amb el metall utilitzat per fer moneda, la mentida sobre la que feu girar el món? Ningú no pot servir el diner, que és mentida i a l’hora Déu que és la veritat. (La sibil·la puja entre llamps i trons al seu replà.)  
El mestre de novicis (pujant altre cop al cadafal, entrant en la llum que envolta la imatge i adreçant-se a la sibil·la): La veritat és que nosaltres som humans i solament podem percebre les idees que se’ns presenten, a través d’al·legories materials com aquest cor, que vol ser un símbol. (I torna al seu lloc.)
L’àngel: Vol ser un símbol, la matèria visible, feble reflex de la divina veritat. Déu és Amor i tot es dóna. I quan es buida dóna lloc a l’existència. Déu és abisme. Déu és silenci. Cal que porteu nit i silenci enmig del món. Cal que el buideu perquè Déu pugui fer-hi estada. És en l’amor que Déu ens té, que àngels, homes i coses existim. 

Els querubins i l’àngel ballarí (sortint al cambril, repeteixen): És en l’amor que Déu ens té, que àngels, homes i coses existim. (I es tornen a retirar, no tan amagats, allà on eren.) 
Tot el cor (des de la grada, repeteix): És en l’amor que Déu ens té, que àngels, homes i coses existim.
L’evangelista: Homes i coses existim. No sols som símbol. El Verb s’ha fet carn i ha habitat a casa nostra. Amunt els cors! I busqueu Déu en la buidor i en el silenci. Però baixeu! Ell no és absent del cel i els astres, És en la flor i en el bri d’herba. Seu amb tu a taula mentre sopes. El trobareu en cada creu on mor un home. Quan morireu en una creu, el trobareu. S’ha fet no res. S’ha donat tot. Faci’s no res qui vol tenir-lo. És on hi ha amor i on hi ha dolor. Mort a la creu. Només l’Amor és Veritat. Les altres coses són imatges enganyoses.

La sibil·la: (baixant del seu replà en creixent estat d’excitació.) Són imatges enganyoses... i heu gosat representar el cor de la Verge amb l’engany? (La sibil·la s’encara amb els congregants i els increpa:) Fora d’aquí els mercaders. Lluny del temple viu, que és aquesta assemblea on Déu Amor Veritat s’hi vol vessar. (Assenyala l’Anyell projectat a l’absis:) 

Mireu que a l’Anyell de mansuetud no li sobreïxi el vas de la paciència i, com aquella vegada, en veure lluïssor de metalls prop de l’altar que hauria d’unir el cel i la terra, no irrompi amb fuetades. (La sibil·la, bramulant, agafa de sobre la columna els assots que té per atribut, baixa a la nau i segueix el discurs amb la boca tota escumosa, anant i venint pel passadís central mentre fa xiular l’aire amb fuetades amenaçadores.) Vigileu però que, a la vostra preuada joia, cap nen no s’hi atansi. Només per als innocents com ells és el Regne, mentre els enganyadors i els enganyats es debaten i es rebolquen en el diner, el poder, la mentida i la sang innocent dels germans enganyats, explotats, oprimits, menystinguts. La seva pròpia sang. La sang que a tots ens taca. Tots hi hem posat les mans, a gratcient o, potser pitjor encara, mirant, fariseus, a una altra banda. (La sibil·la torna al seu replà, s’hi deixa caure i hi resta asseguda en silenci i en penombra. Cessa el mantra, tot queda a fosques menys l’ evangelista i la imatge.)
L’evangelista (a l’Anyell projectat a l’absis): Tu t’has fet carn, Senyor. T’has fet sang de la nostra. I nosaltres t’hem mort. Una més de les víctimes infinites dels homes. T’has deixat escorxar per nosaltres, Anyell sense taca, mentre tu, tot amor, ens perdones. Purifica’ns, Senyor, i allibera’ns, amb la sang que has vessat, de la sang dels germans. Si no ho fas, no tenim esperança. (Mentre ell acabava el seu discurs, un escolanet s’aixeca iavança tot sol pel passadís central. Quan arriba al peu de l’andador puja amunt mentre interpel·la l’evangelista:)
Un escolanet: Deixeble estimat del Crist Fill del Pare, recordes, encara, obert el costat del crucificat que al peu de la creu volgué fer-te hereu. Fill et nomenà de santa Maria i, des d’aquell dia, ella amb tu habità; et va ser la mare. Tu creus que voldria que li posin ara espases i cor fabricats amb or?
(Mentre l’evangelista respon, la sibil·la, molt fatigada, s’aixeca i , amb pena, a les fosques i en silenci baixa i es perd al fons del seu antre.)
(L’àngelballarí i els querubins s’instal·len, còmodament, al cambril)



L’evangelista: De què ve aquest soroll? Què ens importa el metall? Cal girar els nostres ulls vers el Crist, diví Anyell. Del seu pit raja un doll que ens fa purs com cristall. El que ens diu és senzill: és amor el que vull. (L’evangelista queda a les fosques. L’escolanet, frustrat perquè la resposta no correspon a la seva pregunta, surt corrent andador avall i va a buscar dos escolanets més. Van corrent tots tres al peu de l’andador, s’aturen, i des d’allà el primer crida les maries.)
Un escolanet: Vosaltres, maries, li fóreu germanes.
(Pugen corrent al cadafal i, en ser a dalt, el segon escolanet s’adreça a les maries.)
Un altre escolanet: Amb ella molts dies ans de ser ancianes passàreu.
Un tercer escolanet: Digueu, a santa Maria portar, li plauria, metalls de tal preu?
(Les maries comencen a parlar. Uns instants després d’iniciat el seu text, recomença la música instrumental del mantra de les llàgrimes.)
La segona maria: Quan els mags d’orient van venir-lo a adorar, a Jesús, per present, li portaren prou or, i agraïda, la Mare, no el va pas rebutjar. No el refusa, doncs, ara, com a símbol del cor.
La tercera maria: Que si en fer aquest món, Déu, or volgué que hi hagués, com volgué que la neu blanqueges les muntanyes, fou perquè l’or servís- no per fer-ne diners per fer entendre l’encís de tan santes entranyes.
La primera maria: Com l’encens convé a Déu i la mirra a un mortal, per als reis l’or es féu. Li escau, doncs, l’or millor -dona tota divina- al teu cor virginal, puix que ets nostra regina, lliri al cim de Sió.
11. EL MANTELL DE LA NIT.
11.1. REPRESA DEL MANTRA DE LES LLÀGRIMES.
Tots (cantant): Aquell que em consola, el consol que a mi em dóna, són llàgrimes.
I la nit me la passo plorant mentre espero que arribi en silenci aquell que em consola...
Aquell que em consola...
(Així que comença el mantra, que es va repetint molt suaument, els congregants es posen drets, els tres escolanets s’agenollen a un costat del cadafal, a la dreta de la Mare de Déu, i les cambreres pugen i posen a la imatge el mantell negre.)

(l'àngelballarí, flanquejat pels dos querubins, entra dins el cambril de la Mare de Déu i s’agenollen tots tres davant la creu de passió.)
L’evangelista: Davallarà sobre teu l’ombra de l’Esperit. Revestida de negre, ja no ets imatge. Només ets buit. Buida de tot, seràs gràvida del Verb. Arca ben closa on, dins la fosca, Déu habita.
L’àngel: Embolcallada en la fosca de la fe, la claror negra de la nit espiritual et cobrirà amb el seu mantell. Prega al teu Fill que els faci viure en la tenebra lluminosa.
L’evangelista: A la tenebra on ja no es sap res de les coses. Ni res de res. Allà on la fosca esdevé llum.

El prior (puja al cadafal, entra dins del cercle de llum de la imatge i s’agenolla, davant dels escolanets):Acull sota el teu mantell, Senyora nostra, els teus servents que només en tu confien. No tenim altre refugi.

(Cessa el cant del mantra de les llàgrimes i els instruments toquen la música del ternari, mentre l’àngel-ballarí s’aixeca i, flanquejat pels dos querubins agenollats, agafa la corona de la Mare de Déu, es gira i la mostra en triomf a tothom.) 
(Immediatament les maries comencen a cantar el ternari i l’àngel ballarí baixa cap al cadafal portant solemníssima- ment la corona de la Mare de Déu.)

(Els dos querubins l’acompanyen amb passos de dansa ritual. Quan arriben a lloc, sostenen la corona) 
11.2. TERNARI DE LA LLUM.
Les tres maries (a tres veus) Tu ets, Maria, l’estel que ens orienta en la fosca, abrigada amb el negre mantell de la fe. Si ens envolta la nit tenebrosa, en mirar-te l’esperança ens reneix. Tu ets, Maria, el perfecte model de l’Església, abrigada de dol mentre espera l’Espòs. Quan el mal i la fosca cobreixen la terra, tu ets al peu de la creu. Tu ets, Maria, la llum que il·lumina les ànimes dels qui fan, en tenebres, camí vers l’Amor. Menorà, canelobre d’or pur amb set llànties, set virtuts, les set flames dels dons del Paràclit, set dolors que et traspassen el cor, i ens revelen que per dintre és tot buit. És el buit dins del buit on habita el teu Fill, la tenebra que és llum. Ja no ens cal cap més llum. (Segueix, si cal, la música instrumental del ternari fins que la corona està ben fixada. A les-hores les cambreres s’agenollen darrere la Mare de Déu).
(I l’àngel-ballarí i els dos querubins a mà esquerra de la Mare de Déu, enfront dels tres escolanets.)
(Les maries pugen al cambril i apaguen la llàntia que hi cremava, es fa el silenci i tot queda a les fosques. Els que estaven agenollats, s’aixequen. Músics, cantors, escolans... es posen drets.)
12. PROCESSÓ TRIOMFAL.
(Si cal, mentre s’organitza la processó, sona molt suaument la melodia del ternari. Quatre congregants es col·loquen als costats de la imatge i posen les vares a la peanya, que aixequen de terra fins a l’alçada de les mans. Dos, dels tres escolanets, agafen els cirials i es posen davant de la imatge. L’altre els pren foc i va passant-lo a tota la gent, que encén les seves candeles.) 
(Els novicis, pugen al cadafal i van fins a la muntanya especular, al peu del replà de la sibil·la, i agafen la creu de passió que els passen les maries.)

(Quatre congre-gants van discretament on hi ha el misteri. De davant el retaule surt la processó. L’encapçala la sibil·la.)
(La segueixen els novicis en dues fileres, amb candeles enceses a les mans. Tanca el grup dels novicis, la creu.)

(Darrere la creu, l’àngel i l’evangelista, que baixen de la muntanya seguits per les maries.)
Van cap al passadís central i darrere d’elles s’afegeixen l’àngel- ballarí amb la bandera i els dos querubins que li porten els cordons, seguits pels congregants en dos rengles, que pugen al cadafal i s’uneixen a la processó tot portant candeles enceses amb el foc dels cirials. Darrere els congregants s’hi posa el corrector entre el prior i el discret.)  

(Així que comença aquesta processó el cor, amb tot l’acompanyament musical possible, comença a cantar el psalm 132. Mentrestant el misteri, des del cancell del portal xic, entra lentament a l’església amb els fanals encesos, portat pels quatre congregants. Avança fins al passadís central, sense trepitjar-lo, i deixa que la processó passi més enllà.)  
PSALM 132 (131)

(S és el salmista, R el rei, P els pelegrins,
C el cor de sacerdots i D el cor diví.
No escenifiquen cap paper, tots són cantors.)

SRecorda’t, Senyor, de David,
de tots els neguits que passava
quan féu jurament al Senyor,
quan féu aquest vot al Déu Fort de Jacob:

R“Ni a casa ni al llit no entraré,
mai més no clouré les parpelles,
i els ulls tindré sempre desperts,
si al Déu de Jacob digne alberg no li faig”.

PVeniu! Escolteu! Ens han dit
que està a la contrada d’Efrata.
A Jàar, al bosc regalat,
allà l’hem trobada, al bell mig d’aquell pla.

Entrem, doncs, al seu pavelló.
Davant la tarima de l’arca
passem-hi, i humils, de genolls,

prostrem-nos davant l’escambell dels seus peus.

(en aquest moment els congregants que porten la imatge se la carreguen al muscle i, precedits dels escolanets dels cirials, s’afegeixen a la processó al darrere del corrector. Les cambreres els segueixen. Tothom ja té enceses les seves candeles. A mesura que la imatge avança pel passadís central, des de les tribunes la galegen amb sis salves mentre va caient una pluja de pètals o d’oripells.)  

CSenyor, vinga, aixecat! Fes cap
al lloc del repòs, per quedar-t’hi
per sempre tu amb l’arca on s’està
la teva potència, la teva claror.

Que duguin els teus sacerdots
vestits de bondat i justícia
i així esclataran els fidels
en crits d’alegria i en xiscles de goig.

Tu estimes David, l’has ungit:
no apartis la teva mirada,
no allunyis les nines dels ulls,
d’aquell que ha volgut ser-te un bon servidor.

SAixí ho ha jurat el Senyor,
quan jura mai més no recula:
D“Faré que s’assegui al teu tron
un fill, un bell fruit del teu ventre mateix”.

Si els teus descendents són fidels
al pacte que us faig i si guarden
allò que us ensenyo, els seus fills
seuran sempre més al teu soli reial”.

SSió, l’ha elegida el Senyor,
la vol per estar-s’hi per sempre.
D“Aquí trobaré el meu repòs,
aquest és el lloc que desitja el meu cor.

Faré que hi abundi de tot:
els pobres tindran pa a balquena,
vestit del millor els sacerdots
i goig els fidels, perquè els he beneït.

David hi vindrà à a reflorir,
l’ungit hi tindrà lluminàries,
vergonya damunt l’enemic,
mentre ell lluirà una corona esplendent”.

Tots (amb melodia triomfal):
Sió, dóna glòria a Déu:
al Pare i al Fill, Senyor nostre,
i al Sant Esperit, cantem tots
avui i pels segles dels segles. Amén.
(Durant el cant d’aquest salm la processó passa per davant del misteri. L’evangelista i l’àngel es posen al davant del lloc que haurà d’ocupar el misteri, un a cada banda, i la sibil·la al mig. A continuació d’ells, en dos grups encarats, a banda i banda del passadís central, entre el misteri i les grades, s’hi posen els congregants, i enmig dels de la dreta de la Mare de Déu, la bandera. De cara al lloc on ha d’anar al misteri i, per tant, d’esquena al portal principal, sota l’ambó de la tribuna i darrera dels músics, tancant el quadrilàter, s’hi posen les maries i darrere d’elles els novicis amb la creu de passió. El corrector (o qui presideix) entre el prior i el discret, pugen a l’ambó. Tots aquests passen davant del misteri per anar al seu lloc, però els que porten la imatge s’aturen i aleshores avança el misteri, gira 90 graus i s’encara al carrer.

(Els que porten la imatge fan córrer el baiard per dalt del misteri fins que la santa imatge queda al seu lloc, mentre. des de les tribunes disparen la setena salva.)  
(Els que duien el baiard es posen entre els congregants del grup oposat al de la bandera. Les cambreres desfan la cinta de la relíquia, la deixen penjar pel davant del misteri i van a situar-se darrere. Els dos escolanets dels cirials es posen als costats, a banda i banda de la Mare de Déu.)  
El que presideix (des de l’ambó de la tribuna dels músics, de cara a la imatge, diu la següent oració): Oh Maria, beneïda de l’Altíssim, mare de la gràcia: per Tu s’eleva la lloança de l’Església. Filla predilecta del Pare, que en acollir l’anunci de l’àngel cooperares en la salvació de l’home: en Tu la criatura va obeir altra vegada al Creador. Mare de Jesús, el Fill de Déu, que conservant la Paraula en el teu cor ens has mostrat el camí de la saviesa: en Tu l’home es va obrir a la Bona Nova. Esposa estimada de l’Esperit que en rebre el Verb de Déu en les teves entranyes has donat la vida al món: en Tu l’home s’ha fet estatge de l’Etern. La teva imatge, Santa Maria, Mare de Déu dels Dolors ens recorda aquí des de fa segles la teva dignitat única i la teva intercessió maternal. Mare piadosa, Verge orant, ens adrecem a Tu: que la teva gloriosa assistència sostingui la nostra súplica i que la teva misericòrdia ens obtingui la pau i la salvació a nosaltres, a tots els teus Servents, als nostres familiars, als nostres germans en la fe i a tots els homes. Implora del Pare, per a nosaltres, el ple coneixement de Crist, els dons de l’Esperit, la protecció en front dels perills i l’alliberament del mal. Fes que amb Tu edifiquem el Regne del Senyor, regne de lloança perenne, regne de justícia i de pau, per a tothom i per sempre.
Tot el cor (repeteix l’amén triomfal de la doxologia del salm): Amén.
El que presideix: Que santa Maria ens protegeixi i ens guiï benigna enel camí de la vida.

Tot el cor (repeteix l’amén triomfal de la doxologiadel salm): Amén.
(El que presideix i els seus acompanyants baixen de la tribuna al so de l’orgue. Comencen a repicar les campanes i es disparen salves seguides, mentre s’entona la Salve Regina. Els congregants s’agenollen, com és costum, fins al final de la primera frase i després s’aixequen. Cessen els trets, però segueixen les campanes, s’encenen els llums de l’església i passen primer els congregants, després els escolanets i els cantors i tothom a venerar la imatge, mentre segueix el cant de la Salve Regina i els escolanets van repartint brots de farigola florida.) 
(O bé, en lloc de la Salve Regina, es pot cantar:)
SALVE, SANTA MARIA, MARE DE L’ESGLÉSIA
Salve regina clement, gira els ulls,
mira els servents que plorosos t’imploren.
Salve, oh salve, oh salve...
Alba que enceta la llum del nou jorn.
Verge i esposa que engendres el Crist.
Lluna que envies clarors del teu sol a la terra.
Dona i Església. Mare de Déu.
Hort encerclat on alena l’Amor.
L’aigua que brolla del pou segellat rega la terra sagrada.
La rosa i el nard creixen a l’ombra de l’arbre de vida.
Cedre del Líban. Palmera de Cades.
Rel i llavor dels que escalen el cel.
Penges, ben dolços, els fruits, a tocar les estrelles.
Banyes les fulles en llum incorrupta.
Nova Sió que davalla de dalt.
Porta del cel. Visió de la pau.
Host dels pacífics, terrible, que surt al combat.
Arca de Déu on s’ha fet el nou pacte.
Santa Maria, vaixell de l’Església, 
solques la història portant-nos el Crist
dins la bodega secreta impregnada d’Alè, 
tota flairosa de mirra triada.
(Però el temps de la vetlla no pot acabar-se, perquè ja no hi ha temps.
Sortosos els que esperen, en la fosca i el silenci, que arribi el dia.)

***************************************************************

 Sortir i tornar a la Pàg: Enllaços de l'ARXIU DIGITAL 

o a la Pàg:  INICI del Blog SERVITES

Pàg. actualitzada: 17 novembre 2020