*********************************************************
Tornar
als:
ENLLAÇOS ARXIU DIGITAL
 |
Tot
ja és a punt per a començar! Mentre algú, ocult,
llegeix els avisos previs, entren els músics, fan reverència a la
imatge des del peu de l’andador, van al seu lloc davant la tribuna
dels cantors i encenen els ciris. Tan bon punt s’acaba la lectura
dels avisos, comencen a tocar.
(Van
entrant de manera informal els cantors i els escolans i, després de
fer reverència a la imatge des del peu de l’andador, van
ràpidament en silenci a ocupar el seu lloc. Entra pel passadís
central la Congregació, en dues files. Al davant els dos
arrengladors amb la vara, després els novicis i darrere d’ells els
congregants. Tanca el seguici el corrector entre el discret i el
prior. Fan reverència a la imatge des del peu de l’andador, pugen
al presbiteri cada filera pel seu costat i van a ocupar els seus
llocs. S’hi queden drets.)
(I
tothom respon:) Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus
ventris tui.
(El
mestre de novicis des de l’extrem de la seva tribuna fa un senyal
perquè segui tothom.)
1.
LA
RECEPTA DEL PERFUM
El
discret: No us arriba una sentor antiga tota nova? No
sentiu una aroma casolana i exòtica? Un perfum de secret i
confidència?
La
sibil·la (apareix entre la boira a la boca del seu
antre): És l’olla d’olors, que arrenca el bull, amagada,
recòndita al lloc reservat, lluny de mirades. Una senzilla olleta de
fang, terrissa pobra. Seria, com tu, pols i terra, només, si el
terrisser, hàbil, no l’hagués cuit al seu foc.
El
terrisser (s’aixeca d’entre la gent, al mig de la
nau) Només amb fang humil, donant voltes al torn, l’he feta.
Però el foc, com a tu, li ha donat l’esperit i la força. I, si bé
es trencadissa, està prompta a resistir la cremor de la brasa i no
s’ablanirà per més que l’omplin fins a vessar de vi.
La
sibil·la: de vi, d’aquell vi ranci que es fa en la
vostra terra. Del vi que diuen que fa sang. Si n’han calgut de
mans... On és qui va podar sarments? Qui va entrecavar els ceps? Qui
va espampolar fulles? Qui va veremar? Qui transportava portadores
curulles fins al cup? Qui va aixafar raïm? -quants grans, quants
gotims, s’han fet un sol vi dins d’aquesta olla!- I els valents
que giraven els cargols de la premsa? Algú sap els secrets del most
quan fa bullida? Algú pot veure l’hora i pot entendre quan el most
ja no és most? Com el vi s’ha fet vi? I algú sap amb quin amor
estrany s’estimen, allà al fons del celler, el vi i la bota? Com
el vi, amarant-la, es fa seva la fusta i quan la fusta lliura al vi
la seva essència? Tots aquests homes, tots aquests temps, tots
aquests misteris, són avui aquí en aquesta aroma.
Cor
de cantors i congregants (Sonen unes notes musicals
mentre repeteixen:) Tots aquests homes, tots aquests temps,
tots aquests misteris.
La
sibil·la: Sura en el vi i hi balla al compàs del borboll
una poma, com l’arbre la dóna. L’arbre que fa conèixer el mal i
el bé. Trenta-tres claus d’espècies, porta clavats -trenta-tres
ben comptats, com els anys que regnà el rei David a Sió, com els
anys que pot viure el fill de l’home trenta tres clavells de
girofle dibuixant una creu: la creu que tot ho congrega i tot ho
sublima. L’arbre de vida.
Cor
de cantors i congregants (Sonen més notes musicals,
mentre repeteixen:) Tots aquests homes, tots aquests temps,
tots aquests misteris.
El
mercader (El mercader entra pel portal principal amb el
seu bordó de caminant i avança pel passadís central. La sibil·la
quan el veu s’aixeca i comença a baixar lentament fins al cadafal.
Ell planta parada al mig de la nau i pregona la seva mercaderia
dient:) Fent camins perdedissos que passen per mars i deserts, he
vingut fins aquí per portar-vos resines i espècies d’Efà i
d’Aràbia.
(De
sobte veu la imatge i resta sorprès. Recull la parada. Mentre la
sibil·la i el cor mantenen el diàleg que segueix, el mercader
avança fins al cadafal. Fa acatament a la imatge, puja per
l’andador, es troba amb la sibil·la, li dóna, reverent dos
saquets i se’n va.
La
sibil·la: Per aneu a saber quins àrids, polsosos,
camins -per camins lluminosos de sol i d’estels, per camins sense
temps han portat de molt lluny, d’orient, l’encens i la mirra.
Cor
de cantors i congregants (Sonen més notes musicals,
mentre repeteixen:) La
mirra que té fi dintre el sepulcre.
La
sibil·la: al morter, pols finíssima, ara bullen
dins l’olla. Hi he posat la cullera ben plena d’encens, el perfum
que va als déus, dreturer. No he enrasat la cullera, en posar-hi la
mirra olorosa, més amarga que fel. La mirra de l’ungüent per
embalsamar els morts.
Cor
de cantors i congregants (Sonen més notes musicals,
mentre repeteixen:) La mirra que té fi dintre el sepulcre.
La
sibil·la (Cessa la música i la sibil·la deixa els
saquets a la boca de l’antre, i segueix:) Ja sabeu el secret de
la recepta. No hi ha res més a l’olla. Ni cal dir res més per
comprendre el misteri.
La
veu de l’àngel (amb
música de fons): No
entens la sibil·la? Escolta l’arcà: el si de Maria–el cor de
l’Església és l’olla de terra que exhala, amagada, el santíssim
perfum. Per mans de l’Altíssim ha estat modelada, al forn del
Paràclit ha estat vidriada per tal que contingui la poma i el vi, el
cos i la sang del que és home i és Déu. Maria ha estat feta de
fang com el vostre, -de terra és el cos de l’Església mes pot
contenir Aquell que clavat a la creu us deslliura de mort i pecat.
Aquell que us esborra la culpa primera, la que Eva amb la poma us
havia transmès. Aquell que és alhora –misteri inefable- ver home
i ver Déu. De Déu és l’encens. De l’home la mirra. Amb claus
heu clavat Déu i l’home a la creu. I fa bullir l’olla l’escalf
de l’Amor. (Cessa
la música.)
La
sibil·la: Tu, deixa el
tupí al foc, fins que bulli i es buidi desfent-se en aromes que tot
ho recomplin. Medita, amagat, a l’escalf de l’Amor. Espera,
pacient. Dins teu, el silenci... (La
sibil·la va cap a l’interior de l’antre entre boires, tal com ha
entrat, i tot torna a la penombra. Recomença la música mentre les
maries deixen la seva tasca, pugen al cambril, prenen la santa
imatge, li baixen els braços i la baixen fins al replà de la
sibil·la. Des d’allà la passen a dos congregants que la recullen
des del cadafal, la dipositen al seu escambell i la collen amb molt
de compte, perquè després es pugui traslladar sense perill.)
(Així
que queda al seu lloc, cessa la música. L’interior del cambril
queda buit i a les fosques. Només amb la creu de passió il·luminada
al fons. Les maries retornen al seu replà i hi resten, en la
penombra, gairebé invisibles.)
2.
LA REINA ENTRA A LA SEVA CAMBRA
El
prior: La reina del cel passarà gloriosa pels
carrers i les places del Dalt de la Vila. Mentre avança en triomf,
notareu com es clouen els llavis i aclamen els cors. Vosaltres,
cambreres, aneu a la Verge. Vestiu-la amb les gales més riques, com
es feia amb les reines antigues, els dies de gran festa de fa
quatre-cents anys. Les cambreres d’antany l’abillaven en
silenci en la cambra tan privada que cap ull pot escrutar.
(Mentre
el prior acaba la seva frase, el tabernacle, que era penjat a
l’alçada de la cornisa, sobre el pedestal de la Mare de Déu,
comença a baixar molt lentament. Comença a sonar suaument la
música. Els querubins i l’àngel del ballet de l’escultor
apareixen a la fornícula central del retaule, davant la creu de
passió i, bo i ballant, baixen de la muntanya especular, al mateix
ritme que el tabernacle, precedint-lo sempre uns instants.)
(Des
del fons de la nau avança, desorientat, amb la maça de fusta i la
gúbia a la mà, l’escultor. L’àngelballarí corre cap a ell i
el guia, andador amunt. Els querubins arriben al cadafal i
s’agenollen a banda i banda de la santa imatge. El ballarí –imatge
segueix estirat a terra, ocult darrera la imatge de la Mare de Déu.
Mentrestant, el prior prossegueix:)
El
prior: Cortesans i servents congregats esperaven
que en sortís. I aleshores la miraven admirats mentre els músics li
feien obsequi d’acords i harmonies.
(Continua
la música mentre el tabernacle segueix baixant. Quan és tan avall
que es pot abastar amb les mans, els querubins s’aixequen i el
condueixen perquè quedi ben centrat envoltant la Mare de Déu.)
(La
santa imatge resta velada, i els querubins amb ella i amb el
ballarí-imatge, dins del tabernacle il·luminat només a contrallum,
des de darrera, deixant veure l’ombra del que hi passa a dintre. La
llum que seguia el tabernacle es va fonent i es torna a encendre per
seguir l’entrada de l’àngelballarí que guia l’escultor per
l’andador. Al so de la música arriben davant del tabernacle i,
així que hi són, l’àngel parla.)
L’àngel
:En
aquells jorns un àngel guiava la mà desesmada del vell escultor que
entallava la figura de Maria... Uns querubins, vacil·lants, entorn
d’ell s’envolaven...Volien socórrer l’anònim tallista que a
cada punt desmaiava en la feina i en èxtasi, queia, als peus de la
imatge, mentre veia entre raptes celestes Maria en persona...En
provar de tenir-lo, per poder retornar-lo a la tasca, tot mirant
l’escultura ells mateixos restaven enjòlit, suspesos, extàtics...
(Tan
bon punt comença el parlament de l’àngel, de l’interior del
tabernacle surt el ballarí imatge. Queda a la part de dins del
primer cercle del tabernacle, just davant l’ombra de la silueta de
la santa imatge, amb els peus amagats. La imatge a mig entallar és
materialitzada per un personatge recobert de draps que li donen un
aspecte informe.Té el cap cobert per un tul.)
(El
vell escultor comença la seva obra, confortat per l’ àngel que li
guia la mà. A cada cop de gúbia de l’escultor, l’àngelballarí
arrenca un drap i apareix la forma d’una part del cos del
ballarí-imatge. Seguint el discurs de l’àngel del retaule, surten
els querubins de dintre el tabernacle i van volant fins al
ballarí-imatge.)
(L’àngelballarí
desvela el rostre del ballarí- imatge, i apareix una màscara
daurada i resplendent. El ballarí-imatge es lleva la màscara
daurada i deixa veure el seu veritable rostre. L’escultor cau a
terra en èxtasi.)
(Els
querubins s’acuiten a alçar amorosament el vell escultor, però,
abans que ho aconsegueixin, queden encarats amb el ballarí imatge i
–deixant caure l’escultor- s’eleven extasiats.)
(El
ballarí-imatge es torna a cobrir el rostre amb la màscara daurada.
L’àngelballarí torna a velar el rostre del ballarí-imatge i els
querubins recuperen la seva normalitat i, tot volant, ajuden el vell
escultor a incorporar-se i recomença l’escena acompanyada per la
música, ara més forta i sense el recitatiu de l’àngel del
retaule, que segueix visible, però silenciós.)
(Cada
vegada, a mesura que l’àngelballarí va arrencant més draps, va
apareixent amb més nitidesa la figura del ballarí-imatge.
(I
com més visible és la imatge, més llargs són els èxtasis. Qui
veu la imatge, la perd. I és quan la perd, que la pot veure.)
(A
la tercera vegada, l’àngelballarí descobreix definitivament el
rostre del ballarí imatge, recull a mitja caiguda l’escultor
desmaiat –potser mort- i se l’emporta ràpidament andador enllà,
ajudat pels querubins, cap al seu lloc sota la tribuna dels
cantors.
(El
ballarí-imatge s’arrauleix dins la seva capa negra i surt d’escena
discretament per l’antre de la sibil·la . L’àngelballarí i els
querubins, després d’amagar l’escultor van volant per la nau de
l’església i seuen entre el públic, prop del terrisser. A partir
del darrer èxtasi de l’escultor, la música esdevé suau i tot
succeeix ràpidament mentre l’àngel del retaule acaba el seu
discurs.)
L’àngel:
Com els músics de la cort, canteu-li a la Reina les seves
lloances. (L’àngel desapareix, i la música cessa)
3.
EL DOT I L’AIXOVAR.
(Els
dos arrengladors baixen dels presbiteri per sengles escales. Les tres
cambreres segueixen el del costat de llevant. Quan són tots cinc als
peus de l’andador es giren de cara a la imatge i li fan acatament.)
(Després
avancen, els dos arrengladors davant, als costats, i les cambreres
darrere, al mig, cap a la tribuna dels cantors on hi ha les paneres
de la roba blanca, la roba negra i el mantell. Així que les maries
veuen que les cambreres han arribat a la taula ran de la tribuna dels
músics i agafen la roba, una, des de la seva estrada, s’aixeca per
guaitar per damunt de la muntanya especular i avisa les altres.)
Una
maria: Guaiteu l’aixovar; si n’hi ha de roba! És el
dot de la filla estimada que li canta lloances perfectes al Pare.
Contempleu els vestits, maneguins, mantellines... Qui sap comptar bé,
que compti camises i enagos. Per ventura són set?
La
sibil·la (a mesura que surt del fons de l’antre i
s’adreça cap a l’andador, per on venen les cambreres):
Els són. Com els cossos celestes. Com els cercles dels astres.
Com són set les esferes que contenen el món. I són set els colors
amagats a la llum. Ajunteu-los tots set i obtindreu blanc puríssim.
La
segona maria (s’alça al costat de l’altra maria i
s’aboquen les dues per damunt de la muntanya especular per veure
com les cambreres van posant la roba a la taula): Les noies més
destres d’aquest nostre poble teixiren bellíssimes puntes al so de
boixets que ballaven en sentir pessigolles de dits amorosos i tocaven
estranyes cançons de set notes. Blondes i randes, punt d’agulla,
ret fi, guipur, filempua, rematen la roba de lli tota blanca.
La
tercera maria
(s’alça
i s’aboca al costat de les altres):
No heu perdut, encara, el compte de les peces del dot de la Mare?
Cada fil de la roba el filaren amb oracions. Cada fus va passar pel
teler entre ordit de pregàries. Així treballaven les noies d’aquest
nostre poble quan filaven i teixien l’aixovar de la mare de
l’hereu.
La
sibil·la:
Us
han dit que són set: el nombre perfecte. Com són set les virtuts.
Com els set sagraments que santifiquen l’home. Va vestida amb set
peces ben blanques perquè porta dins d’ella les obres de
misericòrdia. Perquè porta en el cor set pregàries: les pregàries
que té el parenostre. Perquè guarda en el seu interior set
paraules: les paraules que diu el seu Fill clavat a la creu. Cada
peça de roba, és la veu d’un fill seu que han clavat a una creu.
(la
sibil·la dona la volta al tabernacle i se’n torna cap al seu
antre)
L’evangelista
(apareix a la fornícula de l’esquerra de l’espectador i
canta):Set
són els caps que la noia li aixafa a la bèstia. Set els tocs de la
tuba, anunci del Regne. Set els segells que clouen el rotlle on hi ha
el testament. Set les esglésies santes que integren l’Església
una i santa estesa per tota la terra. Ella és l’espill de
l’Església, la verge, l’anunci del Regne, el rotlle sagrat.
(I
resten en la penombra tots els del retaule. Mentre està cantant
l’evangelista, les cambreres penetren al tabernacle.)
4.
SANTA
MARIA, SENYORA BENEÏDA DELS SEUS SERVENTS.
Les
cambreres, dins del tabernacle, veneren la imatge, li treuen la
corona de diari i una surt i baixa del cadafal directament al
presbiteri a deixar-la a la taula, al costat de la corona de mudar.
Després torna a dintre i en surt una altra amb el mantell de diari.
Així van entrant i sortint, ara l’una ara l’altra, a buscar cada
peça de roba que els cal per fer la vestició.
El
prior: Servents fidels que espereu vostra Senyora, canteu,
perquè al peu de la creu, amb Maria, neix l’Església, canteu,
perquè ella és la verge i és l’anunci del Regne, i el rotlle
sagrat. Ella és beneïda entre les dones. Benedicta tu in
muliéribus.
Tots:
Benedictus fructus ventris tui, Iésus.
(Així
que acaba de cantar l’evangelista, a l’escena anterior, el
terrisser, al mig de la nau, crida en silenci els querubins i l’àngel
del ballet de l’escultor, reparteix una candela a cadascú, es treu
una capsa de llumins de la butxaca, n’encén un, els dóna foc i
ells, animats pel terrisser, comencen a encendre els llantions dels
mòbils de les constel·lacions.)
(Des
de les tribunes fan baixar el primer mòbil i, així que el tenen
encès, el terrisser li fa senyals perquè s’elevi, i els
tramoistes el fan pujar. D’aquesta manera el terrisser, auxiliat
pels querubins i l’àngel, els va encenent tots mentre es canta el
psalm següent.)
Psalm
8
 |
Cor de cantors i congregants:
Que
admirable, oh Senyor, senyor nostre,
és
arreu de la terra el teu nom!
És
tan alta la teva grandesa
que
s’eleva per sobre dels cels.
|
 |
Cor d’escolanets:
Mes,
qui et canta lloances perfectes
és
la boca dels nens més menuts
que
confonen l’altiu que es rebel·la
i
que fan emmudir l’enemic.
|
 |
Cor de cantors i congregants:
Miro
el cel que tu has fet i el contemplo
constel·lat
pels teus dits amb estels,
i
amb la lluna allà dalt, i em pregunto:
com
et fixes en l’home i per què?
|
 |
Cor d’escolanets:
Com
pot ser que et recordis de l’home?
Que
visitis el cor dels seus fills?
Gairebé
com un Déu l’encimbelles
gloriós
i amb corona d’honor.
|
 |
Cor de cantors i congregants:
Has
volgut que ell estigui per sobre
de
les obres que has fet amb les mans.
Que
domini els ramats i les feres.
Bous
i ovelles són sota els seus peus.
|
 |
Cor d’escolanets:
Has
fet seus els ocells i el que vola,
seus,
els peixos que solquen la mar.
Que
admirable, oh Senyor, senyor nostre,
és
arreu de la terra el teu nom!
|
 |
Tots
Donem glòria al Pare que crea,
i al seu Fill, que ha vingut a aquest món.
L’Esperit que és amor rebi glòria.
A un sol Déu cantem himnes eterns.
Benedicta tu in muliéribus.
Benedictus fructus ventris
tui, Iésus
|
(El terrisser i els querubins , tot contents, van encenent els estels. Congregants, cantors i escolanets, seuen. Torna la música del salm 8 i fa de fons al diàleg que segueix.)
La
segona maria: La petita, la humil, la serventa, esdevé la
pubilla, l’hereva.
La
tercera maria: Els altius, els rebels poderosos en
mirar-la emmudeixen com peixos.
L’àngel:
Elevada per sobre dels àngels, li perlegen el front dotze estels¡ i
la lluna li besa la planta dels peus.
La
sibil·la (sortint de l’antre un moment, avança fins
al costat del tabernacle i, quan acaba la seva frase, se’n torna
cap dins): Perquè són set colors els que formen el blanc.
Perquè allò que existeix ha estat fet en set dies. Per això du set
peces de roba ben blanca la noia d’Aquell que dóna existència al
cel i el broda d’estels.
L’evangelista:
D’Aquell que crea la terra i l’omple de vida. D’Aquell que ve a
visitar els nostres cors. A la filla predilecta li dóna, sencer,
l’univers.
(Tots
els del cel es perden en la fosca. Congregants, cantors i escolanets,
s’alcen. Els tramoistes de les tribunes fan baixar el mòbil del
sol i el terrisser amb els seus ajudants el despleguen i l’encenen
entre alegrois. Després van a buscar el mòbil de la lluna sota la
tribuna dels cantors i, jugant-hi, el pengen al mòbil del sol.)
(Quan
tot està a punt, el terrisser fa senyals per aviar el mòbil amunt i
aquest s’eleva al centre de la nau.)
(Mentre
es realitza tot això, es va cantant el salm 18 amb la seva antífona.
Quan el sol ja és a lloc, el terrisser, l’àngel i els querubins
continuen encenent els mòbils de les constel·lacions. Després
pugen a les tribunes de l’església i, mentre acaben de cantar
aquest salm i el següent, van encenent llantions a les baranes.)
Antifoner: Com la mirra elegida
Tots: tu emanes la fragància, tan suau, Mare de Déu.
 |
Primer
cor de cantors i congregants:
Tot
el cel va explicant com té glòria Déu,
el
que ha fet amb les mans ho anuncien els astres,
allà
dalt, d’un a l’altre s’ho ensenyen els dies,
l’una
a l’altra s’ho diuen les nits.
|
 |
2n cor:
Les
paraules no els calen, ni els cal cap discurs,
sense
veu, en silenci, bé és fan prou entendre,
el
que diuen ressona per tota la terra
i
se sent fins als límits del món.
|
 |
1r cor:
Per
al sol, una tenda ha plantat dalt del cel,
de
matí el sol en surt, com l’espòs de la cambra;
radiant
com l’atleta que corre la cursa,
puntual
per recórrer el camí
|
 |
2n cor:
Inicia
el seu curs on comencen els cels
i
fins que és al final fa la ruta sencera,
ningú
pot amagar-se del sol que ens escalfa;
dóna
escalf i fa llum a tothom.
|
*****************************************************
 |
1r cor:
Fa
la llei, el Senyor i, com els cels,
es perfecta,
i fa l’ànima forta.
És
fidel, el Senyor , a allò que afirma;
dóna
seny als indoctes que no saben res.
|
 |
2n cor:
Als
decrets del Senyor no hi ha enganys,
fan
alegres els cors que són rectes.
Els
consells del Senyor resplendeixen,
més
que el sol, il·luminen els ulls dels creients
1r cor:
El
temor del Senyor és temor sant,
es
manté fins als temps que no acaben.
El
que vol el Senyor és veritable.
que
vol és tan just que no pot ser-ho més.
|
 |
2n cor:
És
molt més desitjable que l’or,
més
que l’or i les pedres més riques,
i
més dolç que la mel que degotade la bresca,
tot
just quan la treuen del rusc.
|
******************************************************
 |
1r cor:
Per
això el teu servent meditant-ho, ho compleix.
Bona
paga és guardar els manaments que es mediten.
Més
qui hi ha que conegui les pròpies faltes?
Renta’m
tu dels errors que no em veig.
|
 |
2n cor:
Allibera,
Senyor, el teu servent de l’orgull
i
deslliura el meu cor de la seva altivesa:
aleshores
seré de debò irreprensible,
seré
net de la culpa més gran.
|
 |
1r cor:
I
que tot el que et dic, que dels llavis em surt,
i
que aquests pensaments que, del cor, jo t’adreço
et
complaguin, Senyor, que m’ets roca i ajuda,
a
tu que ets redemptor i Senyor meu.
|
 |
Tots:
Rebi
glòria el Pare, que dóna la llei,
com
el Fill, que és el sol gloriós, sense posta,
com
el Sant Esperit, que instrueix i illumina.
De
tots tres entonem les llaors
|
Tots: R/ Com la mirra elegida tu emanes la fragància tan suau, Mare de Déu.
(Torna
la música del salm 18 i fa de fons al diàleg que segueix.)
L’àngel:
La Verge sagrada, albada del sol sense posta, cadira que porta a la
falda el Rei que tot ho sosté, fa viure a la terra Aquell que no cap
en el cel. Aquell que en el cel s’hi planta una tenda, mentre el
cel, en silenci, proclama les seves lloances. Maria és la cambra, la
tenda, d’on el sol sortirà, radiant, a portar el seu escalf a
tothom.
La
sibil·la (surt del seu antre i mentre va donant la
volta a l’entorn del tabernacle que amaga la imatge): Com la mirra,
emana fragància suau. La mirra que guarda els cossos mortals del tuf
putrescent del sepulcre. És el pot ben tapat que conserva la mirra
que ens guarda del pecat i la mort.
L’evangelista
: És la mare del Rei que per tron té la creu. És la
mare de tots els que viuen clavats a les creus. La creu és el llit
de l’amor i el dolor.
La
sibil·la (mentre acaba de donar la volta sencera a la
imatge i torna al seu antre): El llit de l’amor i el dolor es
perfuma de mirra i es mirren els olis que ungeixen els reis.
L’àngel:
No hi ha mots ni discursos que puguin fer entendre el misteri.
Però Déu es fa veure en un núvol de fosca. Només omple el que és
buit. Parla clar en un oreig de silenci. És a tu, a qui parla. Tu
ets de terra i et posa a l’alçada dels àngels perquè siguis la
tenda d’on el sol sortirà. Tu ets Església. Amb l’Església
camines seguint el camí de Maria. Buida’t tot, com Maria. Fes-te
abisme, perquè pugui habitar-te l’Altíssim. En silenci,
medita-ho. En la fosca, compleix-ho Bona paga és guardar els
manaments que es mediten.
(Calla
la música i tots els del cel es perden en la fosca.)
Antifoner:
T’admirem, revestida de virginitat
Tots:
i, joiosos, cantem amb alegria.
(Mentre
canten l’antífona “T’admirem”i els salm que segueix, els dos
arrengladors baixen del presbiteri per les escales, fan acatament a
la imatge des del peu de l’andador, van pel passadís central fins
a la tribuna dels cantors i tornen en processó de la manera següent:
davant els arrengladors; després, al mig, un músic que, quan calgui
dirigir els nens, caminarà a recules; tot seguit, entre dos
escolanets amb cirials, un altre amb la calavera; darrera els cirials
dues fileres d’escolanets portant la resta d’improperis i,
tancant la processó, un escolanet amb la creu gran del record entre
uns altres dos amb cirials. Aquesta processó avança sempre, molt
lentament, sense parar tant si els escolanets canten com si no.)
Psalm
23
 |
Primer
cor de cantors i congregants:
Del
Senyor és tota la terra amb el que hi ha.
Tot
el món d’un cap a l’altre és del Senyor.
D’ell
són tots els qui l’habiten.
2n
cor:
Li
ha posat a dins dels mars els fonaments.
Ha
afermat, damunt l’abisme, l’univers,
a
les goles de les aigües.
|
 |
1r
cor:
Qui
és que pot arribar al lloc on hi ha el Senyor,
i
pujar dalt la muntanya on resideix?
Qui
es podrà estar al santuari?
Cor
d’escolanets:
El
qui té netes les mans, i el cor sincer,
que
en els ídols no ha posat la seva fe
i
no enganya els altres homes.
1r
cor:
El
Senyor beneirà qui actua així,
sens
mesura, li farà dons i favors,
salvarà
la seva vida.
|
 |
2n cor:
Els que cerquen el seu rostre són aquests,
els que busquen el Senyor, Déu de Jacob,
per conèixer-lo en persona.
Cor d’escolanets:
Aixequeu, antics portals, els vostres arcs,
engrandiu-vos, portalades dels vells temps
i entrarà el rei de la glòria.
Cor d’homes:
De quin rei de quina glòria ens parleu?
Cor d’escolanets
(completant la melodia del verset anterior):
Del Senyor, poderosíssim i valent,
del Senyor que venç la guerra.
(Sona una breu passada d’orgue
i els escolanets reprenen la següent estrofa.)
Cor d’escolanets:
Aixequeu, antics portals, els vostres arcs,
engrandiu-vos, portalades dels vells temps
i entrarà el rei de la glòria.
Cor d’homes:
De quin rei de quina glòria ens parleu?
Cor d’escolanets
(completant la melodia del verset anterior):
Del Senyor, que té la força i el poder.
Tots
(completant la melodia dels dos versos anteriors):
Aquest és rei de la glòria
Tots:
Rebi glòria Déu, Pare creador.
Rebi glòria el seu Fill victoriós.
L’Esperit Sant rebi glòria.
|
(Drets.)
Tots:T’admirem,
revestida de virginitat i, joiosos, cantem amb alegria.
(L’Anyell místic ja es veu clarament i romandrà
visible en tot moment, fins al final. La processó puja per l’andador i tots es
posen a l’entorn del tabernacle, a banda i banda. Els arrengladors al fons, els
escolanets als costats i el músic en un lloc on els escolans el puguin veure i,
tots alhora, s’agenollen, mentre segueixen els parlaments de l’àngel i de
l’evangelista.
A cada asterisc de les estrofa següents sona una nota sorda en escala ascendent, que es prolonga fins a la nota següent. I en el vers final sona l’esclat musical que les remata.)
A cada asterisc de les estrofa següents sona una nota sorda en escala ascendent, que es prolonga fins a la nota següent. I en el vers final sona l’esclat musical que les remata.)
L’àngel:
Revestida de virginitat t’admiren els àngels, porta del cel.
*Set
són els àngels que toquen la tuba que crida al judici.
*Set
els que porten les copes de l’Apocalipsi.
*Set
els que mostren la núvia donzella,
*pura
i perfecta,
*sens
taca ni arruga.
*La
núvia que aixafa els set caps de la bèstia.
*La
núvia que esposa l’Anyell vestida de set vestits blancs.
L’evangelista
(assenyalant l’Anyell projectat a la volta:
Mireu:
*té set ulls i set banyes l’Anyell que ha estat degollat.
Mireu:
*Només ell pot obrir els set segells.
Mireu
*i espereu-lo en silenci.
*En
silenci interior.
*Feu
silenci dins vostre
*Trucarà
quan tot sigui ben buit.
*Estigueu
amatents per obrir quan us truqui a la porta.
(Tot resta
en silenci per uns instants. L’Anyell segueix a la volta i el retaule queda amb
l’evangelista i l’àngel. Les cambreres, que ja han posat a la imatge tota la
roba interior, el vestit negre, el cenyidor de vellut negre i la mantellina,
fan tres trucs forts i pausats amb la maça. Sona grandiós l’esclat musical que
remata les set notes anteriors, mentre s’apaga el focus que il·luminava pel
darrera el tabernacle i aquest, molt lentament, s’alça quatre dits, de manera
que deixa veure l’escambell, però no la imatge.)
(Una
llum fixa il·lumina per davant el tabernacle i, quan aquest
s’enlairi, il·luminarà la imatge. Les cambreres, darrera el
tabernacle, vetllen que l’estructura no toqui la Mare de Déu.)
5.
L’ENTRADA DE LA DONA.
(S’il·lumina
una mica més el presbiteri.)
L’àngel:
Ha d’entrar per vosaltres la nova arca que ve a dur-vos, reclòs
en les entranyes, aquell que ni els cels dels cels no podrien
contenir.
L’evangelista:
Al peu de la creu, Maria comença, perfecta, l’Església. Al
peu de la creu li arriba el moment del part dolorós. Fa néixer
l’Església que ha de fer present el Crist en el món. El Crist ja
és aquí. El temps és tot seu. No cal que espereu l’altre segle.
Trenqueu els portals dels vells temps.
S’il·lumina
més el presbiteri. Les cambreres també s’agenollen.)
L’àngel:
La creu és el tàlem del part de Maria. L’Església ha de
néixer al peu de les creus incomptables on moren els homes.
L’Església és una de sola. Un sol, és el Crist. Maria n’és
mare, llavor i primícia
(El
presbiteri s’il·lumina totalment i tots els que encara hi estaven
drets s’agenollen.)
L’evangelista:
Maria és el si de l’Església. Maria, ben buida, és el
motlle. Qui amb ella camina, camina amb l’Església. Porteu-la a
aquell món on els crits han matat el silenci. On mil llums elèctrics
ofeguen la nit on viu Déu. La unió nupcial de Déu i l’Església
comença amb Maria. i allà on la vegeu vegeu-hi el reflex de
l’Església.
L’àngel:
Maria anticipa l’Església. L’Església és l’arca que avui
fa present entre els homes el Rei de la glòria. El Rei, tanmateix,
només entrarà si l’arca és ben buida. I l’arca només passarà
si engrandiu els portals dels vells temps.
(Les
maries adreçant-se a la santa imatge, canten la seva lletania
acompanyades per l’orgue, l’una baixa fins al replà de la
sibil·la.)
(A
cada invocació tothom respon “ora pro nobis”. Així que comença
la lletania, els dos escolanets que portaven els cirials de la
calavera es posen ara amb els cirials als costat de la Mare de Déu,
un a cada cantó.)
(Tots
els altres refan la processó: els arrengladors davant, els
escolanets en dues fileres i al mig d’ells el músic que els
dirigeix i tancant les fileres d’escolanets la creu del record.)
(El
congregant que fa de lector I es posa el roquet, puja al cadafal, va
davant la santa imatge i li fa acatament. Els escolanets dels cirials
de la creu de passió es posen un a cada costat seu i, seguint tots
tres la creu del record, tanquen la processó. Aquesta processó de
retorn la fan responent amb tothom “ora pro nobis”. Quan arriben
a la tribuna dels músics tots fan cap al seu lloc, menys els dos
arrengladors que es queden de cara a l’altar major, ran de les
grades, un a cada banda del passadís central.)
(El
lector I, precedit pels dos escolanets dels cirials, puja a l’ambó.
Les maries tornen totes al seu replà, a l’estrada de les labors.
Al retaule queden, visibles i immòbils, les maries, l’àngel i
l’evangelista. Tots els del presbiteri s’alcen.)
(Les
cambreres baixen al costat de la taula de la roba. Dalt del cadafal
només hi queda la santa imatge i els dos escolanets amb cirials
encesos que la flanquegen.)
6.
SANTA
MARIA, SENYORA BENEÏDA DELS SEUS SERVENTS.
LLIÇONS
I PREGÀRIES.
(Al nom de Maria tots fan inclinació de cap.)
Introducció a les lectures
Antifoner I: Alegra’t, Maria, ets plena de gràcia, amb tu és el Senyor.
Tots: Tu ets beneïda enmig de les dones. El fruit del teu ventre és beneït.
El que presideix: Que per les supliques i els mèrits de Santa Maria, sempre verge, i de tots els sants, els Senyor ens condueixi al regne dels cels.
(Al nom de Maria tots fan inclinació de cap.)
Introducció a les lectures
Antifoner I: Alegra’t, Maria, ets plena de gràcia, amb tu és el Senyor.
Tots: Tu ets beneïda enmig de les dones. El fruit del teu ventre és beneït.
El que presideix: Que per les supliques i els mèrits de Santa Maria, sempre verge, i de tots els sants, els Senyor ens condueixi al regne dels cels.
Tots:
Amén.
 |
Una maria: Arca de l’aliança.
L’altra maria: Vaixell de l’esperança.
La tercera maria: Dona del dolor.
Una maria: Nova Eva.
L’altra maria: Verge del perdó.
La tercera maria: Mare dels crucificats.
Una maria: Defensa del innocents.
L’altra maria: Fortalesa del oprimits.
La tercera maria: Esperança dels pecadors.
Una maria: Refugi del pobres.
La tercera maria: Salut dels malalts.
Les tres maries: Glòria de l’Església.
Lectures-oracions: (Cada lector, flanquejat pels dos escolanets que li fan llum, revestit de vesta i roquet, quan arriba el seu torn, des de l’ambó de la tribuna dels músics demana la benedicció al president. S’inclina per rebre-la i després, redreçant-se, amb les mans plegades, canta la seva lliçó. Els músics i el cor, si cal, l’acompanyen a fals bordó. En cantar l’últim verset fa una reverència a la imatge i després ell i els dos escolanets que l’acompanyen tornen al seu lloc precedits pels dos arrengladors, mentre els antifoners, des d’allà on són, canten el responsori.)
Primera lectura
Lector I: Vulgues,
pare, beneir-me.
El que presideix: Que amb el seu Fill diví ens protegeixi la Verge Maria.
Lector I: Amén.
Lector I: Santa
Maria, Verge entre verges, mare i filla del Rei de tot els reis, dóna’ns consol
cada dia en els neguits. Dóna’ns ajut per merèixer l’etern Regne i compartir el
premi etern amb els sants que ha elegit Déu. Tu, doncs, Senyor, apiada’t de
nosaltres.
Tots: Siguin donades les gràcies a Déu.
(Mentre canten el responsori que segueix, el lector I, precedit pels dos
escolanets que l’il·luminen, baixa de l’ambó. Quan són a baix, passen al davant
els arrengladors i darrere d’ells el lector I entre els escolanets. Mentre
avancen pel passadís central cap a l’andador, el lector II es posa el roquet,
puja al cadafal, fa acatament a la santa imatge i baixa fins al peu de
l’andador. Allà s’aturen el lector I i els que l’acompanyen i, quan arriba el
lector II, el lector I puja andador amunt, fa reverència a la imatge, torna al
seu lloc i es lleva el roquet, mentre que els altres donen mitja volta i
acompanyen el lector II, fent-ho tot com abans.)
Responsori 1
Antifoner I: Santa
virginitat immaculada no hi ha mots per omplir-te de lloances
Antifoner II: perquè
aquell que no pot cabre en els cels l’has portat a les entranyes.
Antifoner I: Entre
totes les dones, beneïda, beneït és el fruit del teu sant ventre,
Tots: perquè aquell que no pot cabre en els cels l’has portat a les entranyes.
Segona lectura
Lector II: Vulgues,
pare, beneir-me.
El que presideix: Que la Verge entre verges intercedeixi al Senyor per
nosaltres.
Lector II: Amén.
Lector II: Santa
Maria, pia entre pies, Santa entre santes, per tots, intercedeix; que per tu,
Verge, assumeixi nostres precs el que ha nascut per nosaltres i al cel regna.
La pietat que Ell ens té, ens deslliuri dels pecats. Tu, doncs, Senyor,
apiada’t de nosaltres.
Tots: Siguin donades les gràcies a Déu.
Quan acaba la seva lliçó, el lector II baixa de l’ambó i
amb els escolanets i els arrengladors tal com ho han fet abans, hi va el lector
III mentre es canta el responsori.
Responsori 2
Antifoner II: Feliç
Maria Verge que portares el Senyor, que ha creat tot l’univers.
Antifoner I: *Infantares
Aquell que t’ha creat i has restat tothora verge.
Antifoner II: Maria,
Déu te guard, plena de gràcia el Senyor s’està amb tu, eternament.
Tots: *Infantares
Aquell que t’ha creat i has restat tothora verge.
(Tots
s’inclinen profundament.)
Antifoner II: Glòria
al Pare i al Fill i a l’Esperit
(Tots drets.) Tots: *Infantares Aquell que t’ha creat i has restat
tothora verge.
Tercera lectura
Lector III: Vulgues,
pare, beneir-me.
El que presideix: Que el Senyor ens concedeixi salut i pau, per la Verge que és Mare.
Lector III: Amén.
Lector III: Tu,
santa Mare de Déu, fores digna de concebre en les teves entranyes Aquell que no
cap en tot l’orbe sencer. Et preguem que amb les teves pregàries, piadosa ens
obtinguis de Déu el perdó de les culpes, per tal que, per tu rescatats, puguem
elevar-nos a l’estatge perenne del cel, on t’estàs amb el Fill del teu ventre
per segles sens fi. Tu, doncs, Senyor, apiada’t de nosaltres.
Tots: Siguin donades les gràcies a Déu.
(Així que s’acaba la tercera lliçó, els congregants i els
cantors seuen i al retaule comença a parlar l’àngel al so de la música com
s’indica aquí baix, mentre el lector III torna al seu lloc com ho han fet els
precedents. Els dos escolanets que flanquejaven la Mare de Déu deixen els
cirials a cada banda de la imatge, en un lloc proper però que no molesti el
treball de les cambreres, fan acatament a la santa imatge, baixen per
l’andador, es posen darrere els dos arrengladors i els dos escolanets que
acompanyaven els lectors i se’n tornen al seu lloc. Els dos que encara van amb
els seus cirials, en arribar els deixen un damunt de cada taula, allà on eren
en començar, i van a seure. Els arrengladors, quan han deixat els nens es
queden drets un a cada banda del passadís central, ran de les grades)
7.
VERGE DE
DOL.
(L’entorn
de la imatge s’il·lumina suaument per permetre el treball de les cambreres.
Comença a sonar la música. Un escolanet agafa la safata del cíngol i avança pel
passadís central fins al capdamunt de l’andador, ran del cadafal, flanquejat
pels dos arrengladors. Allà s’aturen.)
(Mentrestant
les cambreres pugen al cadafal i, després de fer acatament a la
santa imatge, li lliguen a la cintura la cinta negra amb la relíquia.
Convé que aquesta cinta, que ha de penjar pel davant, quedi
dissimulada i subjectada a la vora de baix del vestit, a un costat,
de tal manera que no es pugui desfer durant la processó, però que
sigui fàcil de deixar lliure des de baix del misteri quan la imatge
ja hi sigui col·locada. Al mateix temps:)
L’àngel:
Els set vestits blancs són els set cels, que tot ho
contenen. El negre és el buit. Té a dintre els set cels. Aquest
vestit negre és el si virginal, ben clos, on res no hi ha entrat. El
si virginal és buit: conté Aquell que fa cel i terra. És buit
perquè l’omple el que viu al no res.
L’evangelista:
Els set vestits blancs són les esglésies santes que formen
l’Església que neix amb Maria. El negre és la nit de la fe que
il·lumina els creients. La fe recull dins seu tots els que creuen i
formen l’Església.
L’àngel:
Els set vestits blancs són els set cels, que tot ho contenen. I
aquest vestit negre és el sepulcre ben nou. Ningú no hi ha estat
sebollit. Tancat, virginal, guarda Aquell que fa cel i terra.
S’omplirà de buidor quan l’ompli la vida del qui està a tot
arreu i al no res.
(Cessa
la música. El mestre de novicis es posa dret, puja al cadafal, va a
l’escolanet que és al capdamunt de l’andador, pren el cíngol i
el dóna a les cambreres.)
(L’escolanet
i els dos arrengladors fan reverència a la santa imatge, donen mitjà
volta i baixen cap al seu lloc a la grada. Mentre elles posen el
cíngol a la santa imatge:)
El
mestre de novicis:
El cíngol antic és d’or preciós. Mai no es rovella. Res no
l’embruta. La incúria dels homes tot ho ha perdut. Només ha
quedat aquest cíngol. El pas de tants segles tot ho ha consumit.
Només aquest cíngol s’ha conservat. El foc i les guerres tot ho
han desfet. Només el cíngol resta immutable.
L’evangelista:
Aquest és el cíngol de virginitat que segella el recinte
santíssim. Cinyell intocable que pot garantir que mai el sepulcre no
ha estat violat.
L’àngel
cantant: El rei de la glòria passa quan vol sense
rompre els segells.
La
primera maria: Maria du dol per tots els fills que
moren de gana mentre vosaltres banquetegeu en taules plenes de bones
viandes. Però el rei de la glòria entrarà amb tots els pobres al
vostre rebost. No li caldrà ni trencar els segells que hi poseu.
L’àngel
cantant: El
rei de la glòria passa quan vol sense rompre els segells.
La
segona Maria (baixant, acompanyada de la tercera maria,
al replà de la sibil·la:) Maria du dol per tots els fills que
heu tancat en presons mentre vosaltres aneu pel món vivint a
l’esquena dels febles. Però el rei de la glòria obrirà els seus
grillons i farà que seguin al vostre costat. No li caldrà ni
trencar els segells que hi poseu.
L’àngel
cantant: El
rei de la glòria passa quan vol sense rompre els segells.
La
tercera maria pujant quatre graons per l’escala que
du a la fornícula de l’evangelista: Maria du dol per tots
els fills immigrants que heu marginat a l’atur i als suburbis
mentre vosaltres us feu contractes esplèndids. Però el rei de la
glòria els farà entrar com a príncepsals vostres palaus. No li
caldrà ni trencar els segells que hi poseu.
L’àngel
cantant:
El
rei de la glòria passa quan vol sense rompre els segells.
La
primera maria (baixant al replà de la sibil·la, fins
a trobar-se amb la segona:)Maria du dol per vosaltres, que sou
fills seus estimats i aneu perduts, decebuts, insatisfets,
desencisats, impotents, orgullosos i febles. Aferrats a coses
caduques.
La
segona maria: Però el rei de la glòria, quan
menys l’espereu vindrà a posseir-vos.
La
tercera maria (baixant
al replà de la sibil·la, on hi ha les altres dues:) No li
tanqueu les portes del cor. Us estima ben lliures. Les portes del
vostre cor no gosa forçar-les.
L’àngel
cantant: Si no les obriu no entrarà per no
trencar-ne els segells.
8.
ELS VELS DE LA NÚVIA.
(Els
músics fan sonar la melodia de La Mare de Déu quan era xiqueta
mentre tres escolanets van a la taula a buscar el coixí amb les
mantellines plegades i, precedits pels dos arrengladors, avancen cap
al cadafal pel passadís central. Quan són davant dels músics
s’aturen i, de cara a les maries, mantenen el següent diàleg amb
elles al to de la cançó, amb acompanyament instrumental:)
(Segueix
la música instrumental mentre les maries responen i els escolanets
avancen.)
La
primera maria: Li posen les toques de
viduïtat perquè li acomboïn tanta soledat
La
segona maria: Si un vel no li posen, mostrejat de
flors, com resistiríem veure tants dolors?
Tres
escolanets (quan són al peu de l’andador repeteixen
la cantarella) Digueu-nos, maries que esteu en els cels, com
és que a la Verge li posen més vels?
(Torna
la música instrumental mentre ells avancen i elles responen.)
La
tercera maria: Ningú gosaria mirar el seu esclat
si no li quedés una mica velat.
La
primera maria: I perquè l’amor i el dolor són
misteris la velen amb l’altre, brodat d’improperis.
Tres
escolanets (quan són al cap de l’andador, ran del
cadafal, repeteixen la cantarella) Digueu-nos, maries que esteu
en els cels, com és que a la Verge li posen més vels?
La
segona maria:
I
l’últim és fet de punta al coixí teixint fils d’argent amb
altres de lli.
(Mentre
les maries prossegueixen amb la seva resposta com s’indica aquí
baix, el mestre de novicis agafa la safata de les mantellines i les
va passant a les cambreres. Quan elles n’hi han posat una a la
imatge, van a buscar la següent. I així fins que li han posat totes
tres. Després agafen la safata i la deixen sobre la taula de la
roba. Mentrestant els escolanets i els arrengladors fan acatament a
la imatge i els escolanets se’n tornen al seu lloc a les grades.
Els arrengladors els acompanyen i retornen al peu de l’andador.
La
tercera maria (tot
assenyalant l’Anyell místic projectat a l’absis:) Perquè és
com l’Església. Si es casa amb l’Anyell li escau sense taca ni
arruga, el mantell.
(La
música instrumental segueix fins que estan posades les tres
mantellines. Després cessa. Les maries tornen a la seva estrada i hi
queden a les fosques. El mestre de novicis segueix dret al cercle de
llum.)
9.
L’ADREÇ
DE LA REINA.
(Tots
els novicis menys tres es posen el cucurutxo i formen dues fileres
als costats de l’andador, darrere els arrengladors, girats tots de
cara a la imatge. Els altres tres novicis, amb el cucurutxo al braç,
pugen al cadafal i pregunten al mestre de novicis:)
Un
novici: On és l’adreç de la reina?
L’altre
novici: On són anell, agulla, arracades...?
El
tercer novici: On són els robins, les maragdes,
les perles...?
El
mestre de novicis: Tot l’adreç són espases i
llàgrimes: finíssimes perles, les més precioses; són perles
d’inestimable valor.
L’àngel:
Si
en trobes una bé pots vendre tot el que tens per comprar-la. No
calen més joies.
MANTRA
DE LES LLÀGRIMES
(Es
comença a cantar immediatament el mantra de les llàgrimes. Els tres
novicis es posen el cucurutxo, van al cap d’amunt de l’andador,
tots, novicis i arrengladors, fan reverència a la santa imatge,
donen mitja volta i baixen en processó fins a la taula on hi ha el
coixí amb el cor traspassat i el mocador i el porten al mestre de
novicis.)
(Darrere
aquest seguici s’hi posen l’àngel ballarí i els dos querubins
que, amb una dansa ritual, reten homenatge al cor traspassat.)
(Quan
són al peu de l’andador, l’àngel-ballarí puja ballant darrera
del cor.)
(Però
els dos querubins el segueixen des de baix, entre l’andador i els
bancs, i pugen per les escales del presbiteri.)
(L’àngel-ballarí
i els dos querubins s’enfilen escales del retaule amunt: un va a
seure al capdamunt, al peu del cambril, i els altres dos es queden
mirant a baix, l’un assegut al replà de la sibil·la, i l’altre
dret, al primer graó de l’escala, abocat per sobre de la muntanya
especular.)
(Els
novicis van als costats del cadafal, a dreta i esquerra de la santa
imatge, i el que porta el coixí va on hi ha el mestre, que agafa el
mocador i el passa a les cambreres.)
(Quan
elles li han posat a la imatge, van a buscar el cor i l‘hi posen.)
(Els
novicis i el mestre fan reverència a la santa imatge i baixen a
seure al seu lloc. Els novicis es queden amb el cucurutxo posat:)
Tots:
Aquell que em consola, el consol que a mi em dóna, són
llàgrimes.
I
la nit me la passo plorant mentre espero que arribi en silenci aquell
que em consola...
Aquell
que em consola...
(El
mantra es va repetint durant tota la processó del cor i després,
molt suaument, durant el diàleg discordant que segueix, fins a
l’esgotament de la sibil·la.
10.
EL COR I LA DISCÒRDIA.
(Diàleg
precipitat. Cada personatge estalona la darrera paraula del discurs
del personatge anterior.)
L’àngel:
Què heu fet, insensates! Qui ha posat sobre el pit de Maria
aquest cor de metall ple d’espases? No ho veieu, que hi fa nosa?
Déu s’ha fet carn humana en el cor de Maria. No el busqueu en els
símbols metàl·lics. Busqueu Déu en els homes de carn que heu
clavat a les creus. A les creus troben Déu els que el busquen de
cor.
Els
querubins i l’àngel-ballarí ( alçant-se i
gesticulant adequadament, van repetint desacordats): ...els que
el busquen de cor.
Tot
el cor (des de la grada, repeteix): ...els que
el busquen de cor.
(El
querubí de baix de tot, puja amb l’altre, al replà de la
sibil·la, i tots tres tornen a seure. Les cambreres baixen al
presbiteri, al costat de la taula de la roba.)
El
discret (pujant al cadafal i entrant en la llum que
envolta la imatge i adreçant-se a les cambreres): Cor i espases,
traieu-los amb compte, i que siguin lliurats al museu, on conserven
les coses que ja no són útils. Les coses antigues que tan sols
serveixen per fer-nos entendre el que fórem i perquè som on som.
Per fer-nos comprendre allò que no diuen els mots.
L’àngel:
Mots terribles, el jorn del judici us diran, si poseu els neguits
i les mans en l’or i en l’argent.
Els
querubins i l’àngel ballarí (alçant-se i gesticulant
adequadament, repeteixen desacordats):...en l’or i en l’argent
Tot
el cor (des de la grada, repeteix): ...en l’or i en
l’argent.
(Els
dos querubins pugen fins o hi ha l’àngel-ballarí i seuen en grup.
Les paraules “or i argent” obren l’ull a tots els de la terra i
es giren, sorpresos, cap a l’àngel.)
El
mestre de novicis (pujant al cadafal i entrant en la llum
que envolta la imatge i observant el cor): Argent pur, si no m’erro,
van emprar quan van fer aquests set glavis. I aquest cor flamejant és
fet d’or.
El
receptor (pujant al cadafal i entrant en la llum que
envolta la imatge i adreçant-se a la gent): Or i plata?
Mirem-ho! Que no es poden regalar valuoses presentalles que oferiren
devots de temps antics agraïts a la Verge dels Dolors. Si s’escau
ésser aquí algun argenter competent i capaç de garantir-nos que
aquest cor està fet d’algun metall de valor, que es presenti i
dictamini. I després, informats, decidim què volem fer.
L’argenter
(s’alça d’entre la gent i mentre avança, diu): Fer
un dictamen m’és fàcil. Sóc expert. (Puja per l’andador i
mentre examina el cor, sense fer cabal de la santa imatge:) Només
hi ha plata i or de llei altíssima. Punxó antic d’argenter de
Barcelona. I les mans del joier, celestials.
L’àngel:
Celestials pensaments us haurien d’omplir el cor, i aquí us
esteu, capficats, rumiant en els diners! (L’argenter, el prior
-o el receptor-, el discret i el mestre de novicis tornen al seu
lloc.)
Els
querubins i l’àngel-ballarí (alçant-se i
gesticulant adequadament, repeteixen desacordats:)...rumiant en
els diners! (I es refugien al cambril, mirant, mig amagats, la
sibil·la.)
Tot
el cor (des de la grada, repeteix): ...rumiant
en els diners!
La
sibil·la (bo i sortint precipitadament del seu antre i
cridant i gesticulant com una energúmena, mentre de la gruta en
surten llamps i trons que la il·luminen a contrallum): Els
diners em remouen les entranyes. Jo, pagana, puc entendre’l. I
vosaltres feu servir l’evangeli per lluir-lo al prestatge.
Llenceu
aquesta rampoina plena d’espases a un contenidor d’escombraries.
Com goseu profanar el cor de Maria, la dona de la veritat, amb el
metall utilitzat per fer moneda, la mentida sobre la que feu girar el
món? Ningú no pot servir el diner, que és mentida i a l’hora Déu
que és la veritat. (La sibil·la puja entre llamps i trons al seu
replà.)
El
mestre de novicis
(pujant
altre cop al cadafal, entrant en la llum que envolta la imatge i
adreçant-se a la sibil·la): La
veritat és que nosaltres som humans i solament podem percebre les
idees que se’ns presenten, a través d’al·legories materials com
aquest cor, que vol ser un símbol. (I
torna al seu lloc.)
L’àngel:
Vol
ser un símbol, la matèria visible, feble reflex de la divina
veritat. Déu és Amor i tot es dóna. I quan es buida dóna lloc a
l’existència. Déu és abisme. Déu és silenci. Cal que porteu
nit i silenci enmig del món. Cal que el buideu perquè Déu pugui
fer-hi estada. És en l’amor que Déu ens té, que àngels, homes i
coses existim.
Els
querubins i l’àngel ballarí
(sortint
al cambril, repeteixen): És
en l’amor que Déu ens té, que àngels, homes i coses existim. (I
es tornen a retirar, no tan amagats, allà on eren.)
Tot
el cor
(des
de la grada, repeteix): És
en l’amor que Déu ens té, que àngels, homes i coses existim.
L’evangelista:
Homes i coses existim. No sols som símbol. El Verb s’ha fet
carn i ha habitat a casa nostra. Amunt els cors! I busqueu Déu en la
buidor i en el silenci. Però baixeu! Ell no és absent del cel i els
astres, És en la flor i en el bri d’herba. Seu amb tu a taula
mentre sopes. El trobareu en cada creu on mor un home. Quan morireu
en una creu, el trobareu. S’ha fet no res. S’ha donat tot. Faci’s
no res qui vol tenir-lo. És on hi ha amor i on hi ha dolor. Mort a
la creu. Només l’Amor és Veritat. Les altres coses són imatges
enganyoses.
La
sibil·la: (baixant del seu replà en creixent
estat d’excitació.) Són imatges enganyoses... i heu gosat
representar el cor de la Verge amb l’engany? (La sibil·la
s’encara amb els congregants i els increpa:) Fora d’aquí els
mercaders. Lluny del temple viu, que és aquesta assemblea on Déu
Amor Veritat s’hi vol vessar. (Assenyala l’Anyell projectat a
l’absis:)
Mireu
que a l’Anyell de mansuetud no li sobreïxi el vas de la paciència
i, com aquella vegada, en veure lluïssor de metalls prop de l’altar
que hauria d’unir el cel i la terra, no irrompi amb fuetades. (La
sibil·la, bramulant, agafa de sobre la columna els assots que té
per atribut, baixa a la nau i segueix el discurs amb la boca tota
escumosa, anant i venint pel passadís central mentre fa xiular
l’aire amb fuetades amenaçadores.) Vigileu però que, a la vostra
preuada joia, cap nen no s’hi atansi. Només per als innocents com
ells és el Regne, mentre els enganyadors i els enganyats es debaten
i es rebolquen en el diner, el poder, la mentida i la sang innocent
dels germans enganyats, explotats, oprimits, menystinguts. La seva
pròpia sang. La sang que a tots ens taca. Tots hi hem posat les
mans, a gratcient o, potser pitjor encara, mirant, fariseus, a una
altra banda. (La sibil·la torna al seu replà, s’hi deixa caure i
hi resta asseguda en silenci i en penombra. Cessa el mantra, tot
queda a fosques menys l’ evangelista i la imatge.)
L’evangelista
(a l’Anyell projectat a l’absis): Tu t’has fet
carn, Senyor. T’has fet sang de la nostra. I nosaltres t’hem
mort. Una més de les víctimes infinites dels homes. T’has deixat
escorxar per nosaltres, Anyell sense taca, mentre tu, tot amor, ens
perdones. Purifica’ns, Senyor, i allibera’ns, amb la sang que has
vessat, de la sang dels germans. Si no ho fas, no tenim esperança.
(Mentre ell acabava el seu discurs, un escolanet s’aixeca
iavança tot sol pel passadís central. Quan arriba al peu de
l’andador puja amunt mentre interpel·la l’evangelista:)
Un
escolanet: Deixeble estimat del Crist Fill del
Pare, recordes, encara, obert el costat del crucificat que al peu de
la creu volgué fer-te hereu. Fill et nomenà de santa Maria i, des
d’aquell dia, ella amb tu habità; et va ser la mare. Tu creus que
voldria que li posin ara espases i cor fabricats amb or?
(Mentre
l’evangelista respon, la sibil·la, molt fatigada, s’aixeca i ,
amb pena, a les fosques i en silenci baixa i es perd al fons del seu
antre.)
(L’àngelballarí
i els querubins s’instal·len, còmodament, al cambril)
L’evangelista:
De què ve aquest soroll? Què ens importa el metall? Cal girar
els nostres ulls vers el Crist, diví Anyell. Del seu pit raja un
doll que ens fa purs com cristall. El que ens diu és senzill: és
amor el que vull. (L’evangelista queda a les fosques.
L’escolanet, frustrat perquè la resposta no correspon a la seva
pregunta, surt corrent andador avall i va a buscar dos escolanets
més. Van corrent tots tres al peu de l’andador, s’aturen, i des
d’allà el primer crida les maries.)
Un
escolanet: Vosaltres, maries, li fóreu germanes.
(Pugen
corrent al cadafal i, en ser a dalt, el segon escolanet s’adreça a
les maries.)
Un
altre escolanet: Amb ella molts dies ans de ser
ancianes passàreu.
Un
tercer escolanet: Digueu, a santa Maria portar, li
plauria, metalls de tal preu?
(Les
maries comencen a parlar. Uns instants després d’iniciat el seu
text, recomença la música instrumental del mantra de les
llàgrimes.)
La
segona maria: Quan els mags d’orient van venir-lo
a adorar, a Jesús, per present, li portaren prou or, i agraïda, la
Mare, no el va pas rebutjar. No el refusa, doncs, ara, com a símbol
del cor.
La
tercera maria: Que si en fer aquest món, Déu, or
volgué que hi hagués, com volgué que la neu blanqueges les
muntanyes, fou perquè l’or servís- no per fer-ne diners per fer
entendre l’encís de tan santes entranyes.
La
primera maria: Com l’encens convé a Déu i la
mirra a un mortal, per als reis l’or es féu. Li escau, doncs, l’or
millor -dona tota divina- al teu cor virginal, puix que ets nostra
regina, lliri al cim de Sió.
11.
EL MANTELL DE LA NIT.
11.1.
REPRESA DEL MANTRA DE LES LLÀGRIMES.
Tots
(cantant): Aquell que em consola, el consol que a
mi em dóna, són llàgrimes.
I
la nit me la passo plorant mentre espero que arribi en silenci aquell
que em consola...
Aquell
que em consola...
(Així
que comença el mantra, que es va repetint molt suaument, els
congregants es posen drets, els tres escolanets s’agenollen a un
costat del cadafal, a la dreta de la Mare de Déu, i les cambreres
pugen i posen a la imatge el mantell negre.)
(l'àngelballarí,
flanquejat pels dos querubins, entra dins el cambril de la Mare de
Déu i s’agenollen tots tres davant la creu de passió.)
L’evangelista:
Davallarà sobre teu l’ombra de l’Esperit. Revestida de
negre, ja no ets imatge. Només ets buit. Buida de tot, seràs
gràvida del Verb. Arca ben closa on, dins la fosca, Déu habita.
L’àngel:
Embolcallada en la fosca de la fe, la claror negra de la nit
espiritual et cobrirà amb el seu mantell. Prega al teu Fill que els
faci viure en la tenebra lluminosa.
L’evangelista:
A la tenebra on ja no es sap res de les coses. Ni res de res.
Allà on la fosca esdevé llum.
El
prior (puja al cadafal, entra dins del cercle de llum
de la imatge i s’agenolla, davant dels escolanets):Acull sota
el teu mantell, Senyora nostra, els teus servents que només en tu
confien. No tenim altre refugi.
(Cessa
el cant del mantra de les llàgrimes i els instruments toquen la
música del ternari, mentre l’àngel-ballarí s’aixeca i,
flanquejat pels dos querubins agenollats, agafa la corona de la Mare
de Déu, es gira i la mostra en triomf a tothom.)
(Immediatament
les maries comencen a cantar el ternari i l’àngel ballarí baixa
cap al cadafal portant solemníssima- ment la corona de la Mare de
Déu.)
(Els
dos querubins l’acompanyen amb passos de dansa ritual. Quan arriben
a lloc, sostenen la corona)
11.2.
TERNARI DE LA LLUM.
Les
tres maries (a
tres veus) Tu ets, Maria, l’estel que ens orienta en la fosca,
abrigada amb el negre mantell de la fe. Si ens envolta la nit
tenebrosa, en mirar-te l’esperança ens reneix. Tu ets, Maria, el
perfecte model de l’Església, abrigada de dol mentre espera
l’Espòs. Quan el mal i la fosca cobreixen la terra, tu ets al peu
de la creu. Tu ets, Maria, la llum que il·lumina les ànimes dels
qui fan, en tenebres, camí vers l’Amor. Menorà, canelobre d’or
pur amb set llànties, set virtuts, les set flames dels dons del
Paràclit, set dolors que et traspassen el cor, i ens revelen que per
dintre és tot buit. És el buit dins del buit on habita el teu Fill,
la tenebra que és llum. Ja no ens cal cap més llum. (Segueix,
si cal, la música instrumental del ternari fins que la corona està
ben fixada. A les-hores les cambreres s’agenollen darrere la Mare
de Déu).
(I
l’àngel-ballarí i els dos querubins a mà esquerra de la Mare de
Déu, enfront dels tres escolanets.)
(Les
maries pugen al cambril i apaguen la llàntia que hi cremava, es fa
el silenci i tot queda a les fosques. Els que estaven agenollats,
s’aixequen. Músics, cantors, escolans... es posen drets.)
12.
PROCESSÓ TRIOMFAL.
(Si
cal, mentre s’organitza la processó, sona molt suaument la melodia
del ternari. Quatre congregants es col·loquen als costats de la
imatge i posen les vares a la peanya, que aixequen de terra fins a
l’alçada de les mans. Dos, dels tres escolanets, agafen els
cirials i es posen davant de la imatge. L’altre els pren foc i va
passant-lo a tota la gent, que encén les seves candeles.)
(Els
novicis, pugen al cadafal i van fins a la muntanya especular, al peu
del replà de la sibil·la, i agafen la creu de passió que els
passen les maries.)
(Quatre
congre-gants van discretament on hi ha el misteri. De davant el
retaule surt la processó. L’encapçala la sibil·la.)
(La
segueixen els novicis en dues fileres, amb candeles enceses a les
mans. Tanca el grup dels novicis, la creu.)
(Darrere
la creu, l’àngel i l’evangelista, que baixen de la muntanya
seguits per les maries.)
Van
cap al passadís central i darrere d’elles s’afegeixen l’àngel-
ballarí amb la bandera i els dos querubins que li porten els
cordons, seguits pels congregants en dos rengles, que pugen al
cadafal i s’uneixen a la processó tot portant candeles enceses amb
el foc dels cirials. Darrere els congregants s’hi posa el corrector
entre el prior i el discret.)
(Així
que comença aquesta processó el cor, amb tot l’acompanyament
musical possible, comença a cantar el psalm 132. Mentrestant el
misteri, des del cancell del portal xic, entra lentament a l’església
amb els fanals encesos, portat pels quatre congregants. Avança fins
al passadís central, sense trepitjar-lo, i deixa que la processó
passi més enllà.)
 |
PSALM 132 (131)
(S és el salmista, R el rei, P els pelegrins,
C el cor de sacerdots i D el cor diví.
No escenifiquen cap paper, tots són cantors.)
S. Recorda’t, Senyor, de David,
de tots els neguits que passava
quan féu jurament al Senyor,
quan féu aquest vot al Déu Fort de Jacob:
R. “Ni a casa ni al llit no entraré,
mai més no clouré les parpelles,
i els ulls tindré sempre desperts,
si al Déu de Jacob digne alberg no li faig”.
P. Veniu! Escolteu! Ens han dit
que està a la contrada d’Efrata.
A Jàar, al bosc regalat,
allà l’hem trobada, al bell mig d’aquell pla.
Entrem, doncs, al seu pavelló.
Davant la tarima de l’arca
passem-hi, i humils, de genolls,
prostrem-nos davant l’escambell dels seus peus.
|
(en
aquest moment els congregants que porten la imatge se la carreguen al
muscle i, precedits dels escolanets dels cirials, s’afegeixen a la
processó al darrere del corrector. Les cambreres els segueixen.
Tothom ja té enceses les seves candeles. A mesura que la imatge
avança pel passadís central, des de les tribunes la galegen amb sis
salves mentre va caient una pluja de pètals o d’oripells.)
 |
C. Senyor, vinga, aixecat! Fes cap
al lloc del repòs, per quedar-t’hi
per sempre tu amb l’arca on s’està
la teva potència, la teva claror.
Que duguin els teus sacerdots
vestits de bondat i justícia
i així esclataran els fidels
en crits d’alegria i en xiscles de goig.
Tu estimes David, l’has ungit:
no apartis la teva mirada,
no allunyis les nines dels ulls,
d’aquell que ha volgut ser-te un bon servidor.
S. Així ho ha jurat el Senyor,
quan jura mai més no recula:
D. “Faré que s’assegui al teu tron
un fill, un bell fruit del teu ventre mateix”.
“Si els teus descendents són fidels
al pacte que us faig i si guarden
allò que us ensenyo, els seus fills
seuran sempre més al teu soli reial”.
S. Sió, l’ha elegida el Senyor,
la vol per estar-s’hi per sempre.
D. “Aquí trobaré el meu repòs,
aquest és el lloc que desitja el meu cor.
Faré que hi abundi de tot:
els pobres tindran pa a balquena,
vestit del millor els sacerdots
i goig els fidels, perquè els he beneït.
David hi vindrà à a reflorir,
l’ungit hi tindrà lluminàries,
vergonya damunt l’enemic,
mentre ell lluirà una corona esplendent”.
Tots (amb melodia triomfal):
Sió, dóna glòria a Déu:
al Pare i al Fill, Senyor nostre,
i al Sant Esperit, cantem tots
avui i pels segles dels segles. Amén.
|
(Durant
el cant d’aquest salm la processó passa per davant del misteri.
L’evangelista i l’àngel es posen al davant del lloc que haurà
d’ocupar el misteri, un a cada banda, i la sibil·la al mig. A
continuació d’ells, en dos grups encarats, a banda i banda del
passadís central, entre el misteri i les grades, s’hi posen els
congregants, i enmig dels de la dreta de la Mare de Déu, la bandera.
De cara al lloc on ha d’anar al misteri i, per tant, d’esquena al
portal principal, sota l’ambó de la tribuna i darrera dels músics,
tancant el quadrilàter, s’hi posen les maries i darrere d’elles
els novicis amb la creu de passió. El corrector (o qui presideix)
entre el prior i el discret, pugen a l’ambó. Tots aquests passen
davant del misteri per anar al seu lloc, però els que porten la
imatge s’aturen i aleshores avança el misteri, gira 90 graus i
s’encara al carrer.
(Els
que porten la imatge fan córrer el baiard per dalt del misteri fins
que la santa imatge queda al seu lloc, mentre. des de les tribunes
disparen la setena salva.)
(Els
que duien el baiard es posen entre els congregants del grup oposat al
de la bandera. Les cambreres desfan la cinta de la relíquia, la
deixen penjar pel davant del misteri i van a situar-se darrere. Els
dos escolanets dels cirials es posen als costats, a banda i banda de
la Mare de Déu.)
El
que presideix (des de l’ambó de la tribuna dels
músics, de cara a la imatge, diu la següent oració): Oh Maria,
beneïda de l’Altíssim, mare de la gràcia: per Tu s’eleva la
lloança de l’Església. Filla predilecta del Pare, que en acollir
l’anunci de l’àngel cooperares en la salvació de l’home: en
Tu la criatura va obeir altra vegada al Creador. Mare de Jesús, el
Fill de Déu, que conservant la Paraula en el teu cor ens has mostrat
el camí de la saviesa: en Tu l’home es va obrir a la Bona Nova.
Esposa estimada de l’Esperit que en rebre el Verb de Déu en les
teves entranyes has donat la vida al món: en Tu l’home s’ha fet
estatge de l’Etern. La teva imatge, Santa Maria, Mare de Déu dels
Dolors ens recorda aquí des de fa segles la teva dignitat única i
la teva intercessió maternal. Mare piadosa, Verge orant, ens adrecem
a Tu: que la teva gloriosa assistència sostingui la nostra súplica
i que la teva misericòrdia ens obtingui la pau i la salvació a
nosaltres, a tots els teus Servents, als nostres familiars, als
nostres germans en la fe i a tots els homes. Implora del Pare, per a
nosaltres, el ple coneixement de Crist, els dons de l’Esperit, la
protecció en front dels perills i l’alliberament del mal. Fes que
amb Tu edifiquem el Regne del Senyor, regne de lloança perenne,
regne de justícia i de pau, per a tothom i per sempre.
Tot
el cor (repeteix l’amén triomfal de la doxologia del
salm): Amén.
El
que presideix: Que santa Maria ens protegeixi i ens
guiï benigna enel camí de la vida.
Tot
el cor (repeteix l’amén triomfal de la doxologiadel
salm): Amén.
(El
que presideix i els seus acompanyants baixen de la tribuna al so de
l’orgue. Comencen a repicar les campanes i es disparen salves
seguides, mentre s’entona la Salve Regina. Els congregants
s’agenollen, com és costum, fins al final de la primera frase i
després s’aixequen. Cessen els trets, però segueixen les
campanes, s’encenen els llums de l’església i passen primer els
congregants, després els escolanets i els cantors i tothom a venerar
la imatge, mentre segueix el cant de la Salve Regina i els escolanets
van repartint brots de farigola florida.)
 |
(O bé, en lloc de la Salve Regina, es pot cantar:)
SALVE, SANTA MARIA, MARE DE L’ESGLÉSIA
Salve regina clement, gira els ulls,
mira els servents que plorosos t’imploren.
Salve, oh salve, oh salve...
Alba que enceta la llum del nou jorn.
Verge i esposa que engendres el Crist.
Lluna que envies clarors del teu sol a la terra.
Dona i Església. Mare de Déu.
Hort encerclat on alena l’Amor.
L’aigua que brolla del pou segellat rega la terra sagrada.
La rosa i el nard creixen a l’ombra de l’arbre de vida.
Cedre del Líban. Palmera de Cades.
Rel i llavor dels que escalen el cel.
Penges, ben dolços, els fruits, a tocar les estrelles.
Banyes les fulles en llum incorrupta.
Nova Sió que davalla de dalt.
Porta del cel. Visió de la pau.
Host dels pacífics, terrible, que surt al combat.
Arca de Déu on s’ha fet el nou pacte.
Santa Maria, vaixell de l’Església,
solques la història portant-nos el Crist
dins la bodega secreta impregnada d’Alè,
tota flairosa de mirra triada. |
(Però el temps de la vetlla no pot acabar-se, perquè ja no hi ha temps.
Sortosos els que esperen, en la fosca i el silenci, que arribi el dia.)
 |
***************************************************************
Sortir i tornar a la Pàg: 
Enllaços de l'ARXIU DIGITAL
o a la Pàg: INICI del Blog SERVITES
Pàg. actualitzada: 17 novembre 2020