Tornar a la Pàgina amb els enllaços de cada any del >“PROGRAMA PER L’ANY”
PROGRAMA
PER L’ANY 2023
Correu electrònic acompanyant l’enviament del “PROGRAMA PER L’ANY 2023”
Benvolguts,
L’any 2016 aquest
Consell va crear la pàgina “PROGRAMA PER
L'ANY” al Blog “Servites de
Catalunya” per publicar-hi anualment
un missatge eclesial d’interès comú. Des de llavors, cada any, després de
cercar diversos missatges, hem escollit un missatge del Papa Francesc, amb un
tema que per la seva importància, actualitat i clarificació afecta a
tota la humanitat, i del qual arreu, (potser amb
bona voluntat, o no), sen fan excessives interpretacions, sovint
molt contradictòries i difícils de concretar i assumir personalment.
Amb
aquesta experiència, amb l'interès de avançar el tractament d'algun dels
temes més actuals, el 18 de juny vàrem començar a cercar
propostes des la pàgina del nostre Blog “ENLLAÇOS D’INTERÉS” a la pàgina web de “LA SANTA SEU”, on al llistat dels Documents
del Papa Francesc de la portada, hi constava publicat el dimarts 14
de juny el: “Mensaje
del Santo Padre para la Jornada Mundial de los Pobres (13 de novembre de
2022)”, avançant-se
5 mesos a la data de la celebració de la Jornada Mundial dels Pobres.
Després
de llegir i conèixer els 10 punts d'aquest Missatge, on tracta amb profunditat el
tema dels ”POBRES” d’arreu del món (actualment dels més complexes), vàrem
pensar que potser per això la Santa Seu ha avançat la publicació, doncs també arreu
del món, institucions de tot tipus, empentats pels molt importants problemes
mundials existents i agreujats actualment, difícilment es posen d'acord per cercar
solucions adients, que a ben segur es trobarien molt més fàcilment, si tothom
estimés de debò als altres, com ens segueix ensenyant “Jesús Nostre Senyor”.
Conscients
de la necessitat i la urgència de tractar seriosament aquest tema “a tots els nivells”,
hem traduït el text dels 10 punts al català i avui 6 de juliol de l’any 2022, gosem
enviar-vos-el amb l’interès de que el pugueu conèixer a fons particularment, i
conseqüentment us sigui fàcil reenviar-lo als membres de la vostra Fraternitat
i a tots aquells que considereu que els pot ser molt profitós conèixer-lo, amb
la recomanació a tothom, de que el facin arribar a tots aquells que considerin
que també els pot interessar.
Us adjuntem:
·
Arxiu PDF final (10 pàg.). “PROGRAMA PER L'ANY 2023
Llibret per imprimir”.
Amb el correu electrònic
inicial i l’explicació final de l’Escut del Papa Francesc.
·
Arxivo PDF “MENSAJE DEL PAPA IV Jornada Mundial de los Pobres” (7 pàgines).
Mentrestant
us preguem que ho tingueu present en les vostres pregàries, aprofundint
per actuar conseqüentment, seguint els ensenyaments de Nostre Senyor a través d'aquest
Missatge del Papa Francesc.
La
Comissió Permanent del Consell “Servites de Catalunya”
*************************
MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
VI JORNADA MUNDIAL DELS POBRES
Diumenge
XXXIII del Temps Ordinari 13 de novembre de 2022
Jesucrist es va fer pobre per vostès (cf. 2 Co 8,9)
1. "Jesucrist es va fer pobre per
vostès" (cf. 2 Co 8,9). Amb
aquestes paraules l'apòstol Pau s’adreça als primers cristians de Corint, per
donar fonament al seu compromís solidari amb els germans necessitats. La Jornada Mundial dels Pobres es presenta
també enguany com una sana provocació per ajudar-nos a reflexionar sobre el
nostre estil de vida i sobre tantes pobreses del moment present.
Alguns mesos
enrere, el món estava sortint de la tempesta de la pandèmia, mostrant signes de
recuperació econòmica que portaven alleujament a milions de persones empobrides
per la pèrdua de l'ocupació. Es veia venir una mica de serenitat que, sense
oblidar el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, prometia finalment poder
tornar a les relacions interpersonals directes, a retrobar-nos sense
limitacions o restriccions. I és llavors que ha aparegut a l'horitzó una nova
catàstrofe, destinada a imposar al món un escenari diferent.
La guerra a
Ucraïna va venir a afegir-se a les guerres regionals que en aquests anys estan
portant mort i destrucció. Però aquí el quadre es presenta més complex per la
directa intervenció d'una "superpotència", que pretén imposar la seva
voluntat contra el principi d'autodeterminació dels pobles. Es repeteixen
escenes de tràgica memòria i una vegada més el xantatge recíproc d'alguns
poderosos fa callar la veu de la humanitat que invoca la pau.
2. Quants pobres genera la insensatesa de
la guerra! On es miri, es constata com la violència afecta els indefensos i els
més febles. Deportació de milers de persones, especialment nens i nenes, per
desarrelar-los i imposar-los una altra identitat. Es tornen actuals les
paraules del Salmista davant la destrucció de Jerusalem i l'exili dels joves
hebreus: «Al costat dels rius de Babilònia / ens assèiem a plorar, / recordant-nos
de Sió. / Als salzes de les riberes / teníem penjades les nostres cítares. /
Allà els nostres carcellers / ens demanaven cants, / i els nostres opressors,
alegria. / [...] Com podem cantar un cant del Senyor / en terra estrangera?» (Sal 137,1-4).
Són milions
les dones, els nens, els ancians obligats a desafiar el perill de les bombes
per tal de marxar a fora buscant empara com a refugiats als països veïns. Els
que romanen a les zones de conflicte, conviuen cada dia amb la por i la falta
d'aliments, aigua, atenció mèdica i sobretot d’estimació. En aquestes
situacions, la raó s'ensorra i els qui pateixen les conseqüències són moltes
persones comuns, que se sumen al ja gran nombre de indigents. Com donar una
resposta adequada que porti alleujament i pau a tantes persones, deixades a
mercè de la incertesa i la precarietat?
3. En aquest context tan contradictori
s'emmarca la VI Jornada Mundial dels
Pobres, amb la invitació —presa de l'apòstol Pau— a tenir la mirada fixa en
Jesús, el qual «sent ric, es va fer pobre per nosaltres, per tal d'enriquir-nos
amb la seva pobresa» (2 Co 8,9). En
la seva visita a Jerusalem, Pau s'havia trobat amb Pere, Santiago i Joan, que
li havien demanat que no oblidés als pobres. La comunitat de Jerusalem, en
efecte, es trobava en greus dificultats per la carestia que assotava el país, i
l'Apòstol s'havia preocupat immediatament d'organitzar una gran col·lecta en
favor dels pobres. Els cristians de Corint és van mostrar molt sensibles i
disponibles. Per indicació de Pau, cada primer dia de la setmana recollien el
que havien aconseguit estalviar i tots eren molt generosos.
Com si el
temps no hagués transcorregut des d'aquell moment, també nosaltres cada
diumenge, durant la celebració de la Santa Eucaristia, realitzem el mateix gest,
posant en comú les nostres ofrenes perquè la comunitat pugui proveir les
exigències dels més pobres. És un signe que els cristians sempre han realitzat
amb alegria i sentit de responsabilitat, perquè a cap germana o germà li falti
el necessari. Ho feia ja sant Justí, que, en el segon segle, explicant la
celebració dominical dels cristians a l'emperador Antonio Pío, escrivia així:
«En el dia anomenat "del Sol" es reuneixen tots plegats, habitants de
la ciutat o del camp, i es llegeixen les memòries dels Apòstols o els escrits
dels profetes segons el temps ho permeti. [...] Després es fa la fracció i
distribució dels elements consagrats a cadascun i a través dels diaques s'
envia als absents. Els adinerats i els que ho desitgen donen lliurement,
cadascú el que vol i el que es recull ve dipositat amb el sacerdot. Aquest
socorre als orfes, a les vídues, i a qui és indigent per malaltia o per
qualsevol altra causa, als empresonats, als estrangers que es troben entre
nosaltres: en resum, té cura de qualsevol que estigui en necessitat» (Primera Apologia, LXVII, 1-6).
4. Tornant a la comunitat de Corint,
després de l'entusiasme inicial, el seu compromís va començar a disminuir i la
iniciativa proposada per l'Apòstol va perdre força. És aquest el motiu que
estimula a Pau a escriure de manera apassionada insistint en la col·lecta,
«portin-la ara a terme, perquè els fets responguin, segons les possibilitats de
cadascú, a la decisió de la voluntat» (2
Co 8,11).
Penso en
aquest moment en la disponibilitat que, en els últims anys, ha mogut a
poblacions senceres a obrir les portes per acollir milions de refugiats de les
guerres a Orient Mitjà, a l'Àfrica central i ara a Ucraïna. Les famílies han
obert les seves cases per fer espai a altres famílies, i les comunitats han rebut
amb generositat tantes dones i nens per oferir-los la deguda dignitat. No
obstant això, mentre més dura el conflicte, més s'agreugen les seves
conseqüències. Als pobles que acullen els resulta cada vegada més difícil donar
continuïtat a l'ajuda; les famílies i les comunitats comencen a sentir el pes
d'una situació que va més enllà de l'emergència. Aquest és el moment de no
cedir i de renovar la motivació inicial. El que hem començat necessita ser
portat a compliment amb la mateixa responsabilitat.
5. La solidaritat, en efecte, és
precisament això: compartir el poc que tenim amb els qui no tenen res, perquè
ningú pateixi. Mentre més creix el sentit de comunitat i de comunió com a estil
de vida, majorment es desenvolupa la solidaritat. D'altra banda, cal considerar
que hi ha països on, en les darreres dècades, s'ha produït un important augment
del benestar per a moltes famílies, que han assolit un estat de vida segur.
Aquest és un resultat positiu a causa de la iniciativa privada i a lleis que
han donat suport al creixement econòmic articulat amb un incentiu concret a les
polítiques familiars i a la responsabilitat social, i el patrimoni de seguretat
i estabilitat assolit pugui ser compartit amb aquells que s'han vist obligats a
abandonar la seva llar i el seu país per salvar-se i sobreviure. Com a membres
de la societat civil, mantinguem viva la crida als valors de llibertat,
responsabilitat, fraternitat i solidaritat. I com a cristians trobem sempre en
la caritat, en la fe i en l'esperança el fonament del nostre ésser i el nostre
actuar.
6. És interessant observar que l'Apòstol
no vol obligar els cristians forçant-los a una obra de caritat. De fet, escriu:
«Aquesta no és una ordre» (2 Co 8,8);
més aviat, pretén "manifestar la sinceritat" del seu amor en
l'atenció i sol·licitud pels pobres (cf. ibíd.).
Com a fonament de la petició de Pau està certament la necessitat d'una ajuda
concreta, però la seva intenció va més enllà. Ell convida a fer la col·lecta
perquè sigui un signe de l'amor, tal com l'ha testimoniat el mateix Jesús. En
definitiva, la generositat cap als pobres troba la seva motivació més forta en
l'elecció del Fill de Déu que va voler fer-se pobre Ell mateix.
L'Apòstol, en
efecte, no tem afirmar que aquesta elecció de Crist, aquest
"despullament" seu, és una «gràcia», més encara, «la gràcia del
nostre Senyor Jesucrist» (2 Co 8,9),
i només acollint-la podem donar expressió concreta i coherent a la nostra fe.
L'ensenyament de tot el Nou Testament té la seva unitat al voltant d'aquest
tema, que també es reflecteix en les paraules de l'apòstol Santiago: «Posin en
pràctica la Paraula i no s’acontentin només amb escoltar-la, de manera que
s’enganyin a vostès mateixos. El que escolta la Paraula i no la practica,
s'assembla a un home que es mira al mirall, però de seguida se'n va i s'oblida
de com és. En canvi, el que considera atentament la Llei perfecta, que ens fa
lliures, i s'hi aficiona, no com un oient distret, sinó com un veritable complidor
de la Llei, serà feliç en practicar-la» (St
1,22-25).
7. Davant els pobres no es fa retòrica,
sinó que es posen mans a l'obra i es practica la fe involucrant-se directament,
sense delegar en ningú. De vegades, en canvi, pot prevaldre una forma de relaxació,
cosa que condueix a comportaments incoherents, com la indiferència cap als
pobres. Succeeix també que alguns cristians, per prevaler excessivament els
diners, s'empantanen en el mal ús dels béns i del patrimoni. Són situacions que
manifesten una fe feble i una esperança endevinable i miop.
Sabem que el
problema no és els diners en si, perquè aquest forma part de la vida quotidiana
i de les relacions socials de les persones. Més aviat, el que hem de
reflexionar és sobre el valor que tenen els diners per a nosaltres: no pot
convertir-se en un absolut, com si fos el fi principal. Tal apego, impedeix
observar amb realisme la vida de cada dia i ennuvola la mirada, impedint veure
les necessitats dels altres. Res més danyós li pot acontentar un cristià i una
comunitat que ser enlluernats per l'ídol de la riquesa, que acaba encadenant a
una visió de la vida efímera i fracassada.
Per tant, no
es tracta de tenir un comportament assistencial cap als pobres, com sol
succeir; cal, en canvi, fer un esforç perquè a ningú li falti lo necessari. No
és l'activisme el que salva, sinó l'atenció sincera i generosa que permet
acostar-se a un pobre com a un germà que tendeix la mà perquè jo em desperti de
la letargia en què he caigut. Per això, «ningú hauria de dir que es manté lluny
dels pobres perquè les seves opcions de vida impliquen prestar més atenció a
altres assumptes. Aquesta és una excusa freqüent en ambients acadèmics,
empresarials o professionals, i fins i tot eclesials. [...] Ningú no pot
sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i per la justícia social»
(Exhort. ap. Evangelii
gaudium,
201). És urgent trobar nous camins que puguin anar més enllà del marc
d'aquelles polítiques socials «concebudes com una política cap als pobres però mai amb
els pobres, mai dels pobres i molt menys insereix en un
projecte que reunifiqui els pobles» (Carta enc. Fratelli
tutti,
169). En canvi, cal tendir a assumir l'actitud de l'Apòstol que podia escriure
als corintis: «No es tracta que vostès pateixin necessitat perquè d'altres
visquin en l'abundància, sinó que hi hagi igualtat» (2 Co 8,13).
8. Hi ha una paradoxa que avui com en el
passat és difícil d'acceptar, perquè contrasta amb la lògica humana: hi ha una
pobresa que enriqueix. Fent referència a la "gràcia" de Jesucrist,
Pau vol confirmar el que Ell mateix va predicar, és a dir, que la veritable
riquesa no consisteix a acumular «tresors a la terra, on la pols i el rovell
els consumeixen, i els lladres perforen les parets i els roben» (Mt 6,19), sinó en l'amor recíproc que
ens fa portar les càrregues els uns dels altres perquè ningú quedi abandonat o
exclòs. L'experiència de debilitat i limitació que hem viscut en els últims
anys, i ara la tragèdia d'una guerra amb repercussions globals, ens ha
d'ensenyar una cosa decisiva: no som al món per sobreviure, sinó perquè a tots
se'ls permeti tenir una vida digna i feliç. El missatge de Jesús ens mostra el
camí i ens fa descobrir que hi ha una pobresa que humilia i mata, i hi ha una
altra pobresa, la seva, que ens allibera i ens fa feliços.
La pobresa que
mata és la misèria, filla de la injustícia, l'explotació, la violència i la
injusta distribució dels recursos. És una pobresa desesperada, sense futur,
perquè la imposa la cultura del descart que no ofereix perspectives ni
sortides. És la misèria que, mentre constreny la condició d’extrema pobresa,
també afecta la dimensió espiritual que, encara que sovint sigui descuidada, no
per això no existeix o no compta. Quan l'única llei és la del càlcul dels
guanys al final del dia, llavors ja no hi ha fre per passar a la lògica de
l'explotació de les persones: els altres són només mitjans. No hi ha més
salaris justos, hores de treball justes, i es creen noves formes d'esclavitud,
patides per persones que no tenen cap altra alternativa i han d' acceptar
aquesta verinosa injustícia per tal d'obtenir el mínim per al seu sosteniment.
La pobresa que
allibera, en canvi, és la que se'ns presenta com una elecció responsable per
alleugerir el llast i centrar-nos en l'essencial. De fet, es pot trobar
fàcilment aquesta sensació d'insatisfacció que molts experimenten, perquè
senten que els falta una cosa important i van en la seva recerca com a errants
sense una meta. Desitjosos de trobar el que pugui satisfer-los, tenen
necessitat d'orientar-se cap als petits, els febles, els pobres per comprendre
finalment allò del que veritablement tenien necessitat. La trobada amb els
pobres permet posar fi a tantes angoixes i pors inconsistents, per arribar al
que realment importa a la vida i que ningú ens pot robar: l'amor veritable i
gratuït. Els pobres, en realitat, abans que ser objecte de la nostra llima, són
subjectes que ens ajuden a alliberar-nos de les dreceres de la inquietud i la
superficialitat.
Un pare i
doctor de l'Església, sant Joan Crisòstom, en els escrits del qual es troben
fortes denúncies contra el comportament dels cristians cap als més pobres, va
escriure: «Si no pots creure que la pobresa t'enriqueix, pensa en el teu Senyor
i deixa de dubtar d'això. Si Ell no hagués estat pobre, tu no series ric; això
és extraordinari, que de la pobresa va sorgir abundant riquesa. Pau vol dir
aquí amb "riqueses" el coneixement de la pietat, la purificació dels
pecats, la justícia, la santificació i altres mil coses bones que ens han estat
donades ara i sempre. Tot això ho tenim gràcies a la pobresa» (Homilies sobre la II Carta als Corintis, 17,1).
9. El text de l'Apòstol a què es refereix
aquesta VI Jornada Mundial dels Pobres
presenta la gran paradoxa de la vida de fe: la pobresa de Crist ens fa rics. Si
Pablo va poder donar aquest ensenyament —i l'Església difondre'l i
testimoniar-lo al llarg dels segles— és perquè Déu, en el seu Fill Jesús, va
triar i seguir aquest camí. Si Ell es va fer pobre per nosaltres, llavors la
nostra mateixa vida s'il·lumina i es transforma, i adquireix un valor que el
món no coneix ni pot donar. La riquesa de Jesús és el seu amor, que no es tanca
a ningú i va a la trobada de tots, especialment dels que són marginats i
privats del necessari. Per amor es va despullar a si mateix i va assumir la
condició humana. Per amor es va fer servent obedient, fins a morir i morir a la
creu (cf. Flp 2,6-8). Per amor
es va fer «pa de Vida» (Jn 6,35),
perquè a ningú li falti el necessari i pugui trobar l'aliment que nodreix per a
la vida eterna. També en els nostres dies sembla difícil, com ho va ser llavors
per als deixebles del Senyor, acceptar aquest ensenyament (cf. Jn 6,60); però la
paraula de Jesús és clara. Si volem que la vida venci a la mort i la dignitat
sigui rescatada de la injustícia, el camí és el seu: és seguir la pobresa de
Jesucrist, compartint la vida per amor, partint el pa de la pròpia existència
amb els germans i germanes, començant pels més petits, els que no tenen el
necessari, perquè es creï la igualtat,
s'alliberi els pobres de la misèria i els rics de la vanitat, tots dos sense esperança.
10. El passat 15 de maig vaig
canonitzar al germà Charles de Foucauld, un home que, nascut
ric, va renunciar a tot per seguir Jesús i fer-se amb Ell pobre i germà de
tots. La seva vida eremítica, primer a Natzaret i després al desert del Sàhara,
feta de silenci, oració i compartir, és un testimoni exemplar de la pobresa cristiana.
Ens farà bé meditar en aquestes paraules seves: «No menyspreem els pobres, els
petits, els treballadors; ells no només són els nostres germans en Déu, sinó
que són també aquells que de la manera més perfecta imiten Jesús en la seva
vida exterior. Ells ens representen perfectament Jesús, l'Obrer de Natzaret.
Són els primogènits entre els elegits, els primers cridats al bressol del
Salvador. Van ser la companyia habitual de Jesús, des del seu naixement fins a
la seva mort [...]. Honrem-los, honrem en ells les imatges de Jesús i dels seus
sants pares [...]. Prenguem per a nosaltres [la condició] que Ell va prendre
per a si mateix [...]. No deixem mai de ser pobres en tot, germans dels pobres,
companys dels pobres, siguem els més pobres dels pobres com Jesús, i com Ell
estimem els pobres i en sortirem» ( Comentari
a l'Evangeli de Lluc, Meditació 263) [1]. Per al germà Charles aquestes no
van ser només paraules, sinó un estil de vida concret, que el va portar a
compartir amb Jesús el do de la vida mateixa.
Que aquesta VI
Jornada Mundial dels Pobres es
converteixi en una oportunitat de gràcia, per fer un examen de consciència
personal i comunitari, i preguntar-nos si la pobresa de Jesucrist és la nostra
fidel companya de vida.
Roma,
Sant Joan de Letrán, 13 de juny de 2022, Memòria de sant Antoni de Pàdua.
FRANCESC
EXPLICACIÓ
DE L' ESCUT DEL PAPA FRANCESC
"miserando atque eligendo"
En els trets,
essencials, el Papa Francesc ha decidit conservar el seu escut anterior, elegit
des de la seva consagració episcopal i caracteritzat per una senzillesa lineal.
Sobre l'escut,
blau, es troben els símbols de la dignitat pontifícia, iguals als que va
desitjar el predecessor, Benet XVI (mitra entre claus d'or i plata,
entrellaçades per un cordó vermell). Al capdamunt es reflecteix l' emblema de
l' Orde de procedència del Papa, la Companyia de Jesús: un sol radiant i
plorant amb les lletres, en vermell, IHS, monograma de Crist. Damunt la lletra
hi ha una creu; a la punta, els tres claus en negre.
A la part
inferior es contempla l' estrella i la flor de nard. L'estrella, segons
l'antiga tradició heràldica, simbolitza la Verge Maria, Mare de Crist i de
l'Església; la flor de nard indica a sant Josep, patró de l'Església universal.
En la tradició iconogràfica hispànica, en efecte, sant Josep es representa amb
un ram de nards a la mà. En incloure en el seu escut aquestes imatges el Papa
desitja expressar la seva especial devoció cap a la Mare de Déu Santíssima i
sant Josep.
EL LEMA
El lema del
Sant Pare Francesc procedeix de les Homilies de sant Beda el Venerable, sacerdot (Hom.
21; CCL 122, 149-151), qui, comentant l'episodi evangèlic de la vocació de
sant Mateu, escriu: «Vidit ergo Iesus publicanum et quia miserando atque
eligendo vidit, ait illi Sequere me (Veu Jesús a un publicà, i com
que el va mirar amb sentiment d'amor i el va triar, li va dir: Segueix-me)».
Aquesta
homilia és un homenatge a la misericòrdia divina i es reprodueix en la Litúrgia
de les Hores de la festa de sant Mateu. Revesteix un significat particular en
la vida i en l'itinerari espiritual del Papa. En efecte, en la festa de sant
Mateu de l' any 1953, el jove Jorge Bergoglio va experimentar, a l' edat de 17
anys, d' una manera del tot particular, la presència amorosa de Déu en la seva
vida. Després d'una confessió, va sentir el seu cor tocat i va advertir
l'arribada de la misericòrdia de Déu, que, amb mirada de tendre amor,
l'anomenava a la vida religiosa a exemple de sant Ignacio de Loyola.
Un cop elegit
bisbe, monsenyor Bergoglio, en record de tal esdeveniment, que va marcar els
inicis de la seva total consagració a Déu a la seva Església, va decidir triar,
com a lema i programa de vida, l'expressió de sant Beda miserant atque triant, que
també ha volgut reproduir en el seu escut pontifici.
Actualitzat el 8 de gener de 2023