Enllaç amb www.dolorsbadalona.com
*********************************************************
TRANSCRIPCIÓ DE LA RELACIÓ DE FETS HISTÒRICS DE LA CONGREGACIÓ redactats pel congregant Joan Rosàs per encàrrec de la Junta Discreta , que consten com a preàmbul al Llibre d'Actes el 25 de març de 1.988 al reiniciar les activitats la V. Congregació fins a l’1 d’octubre de 2.008.
Aquesta pàgina ha estat publicada informant obertament a tothom, i especialment a les generacions que ens precedeixen, del funcionament de la V. i D. Congregació des de la seva recuperació, perquè tinguin coneixement i consciència del llegat que els deixem, en la confiança i la seguretat de que continuaran l'obra que Maria va començar amb els Set Sants Fundadors de l'orde dels Servents de Maria.
 |
+ En nom de Déu i de la humil i gloriosa Verge Maria comença aquest Llibre d’actes de la Venerable i Discreta Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Badalona el dia 24 d’agost de 1.994, per encàrrec i acord de la junta discreta.
La qual junta, trobant-se reunida en la darrera sessió, atenent que els llibres d’actes d’aquesta congregació es trobaven molt perduts i descuidats, de manera que a l’arxiu només s’hi troba el llibre fundacional, que compren des del 1.723 fins a 1.805 i que en les darreres actes ja està molt descuidat i segueix amb els quaderns de l’obra de la capella fets per Mn. Vicenç Carrera, comissionat per dita obra, i que no hi ha cap més llibre d’actes, de manera que tot el demés s’ha de treure dels llibres de registre de congregants i dels llibres de comptabilitat i de documents solts acordà, nemine discrepante, que es fes aquest nou llibre d’actes. Perquè si els temps tan malaventurats que ha hagut de travessar aquesta Venerable Congregació, la qual només ha pogut sobreviure gràcies a l’auxili de Ntra. Sma. Mare, justificaren que no es portessin llibres d’actes, ara no hi ha res que ho justifiqui.
Per això també acordà la junta que a l’inici d’aquest llibre s’hi escrivís la present relació, per suplir les actes que falten per relatar aquells fets que no es poden deduir dels documents que es custodien a l’arxiu i per deixar constància de com la V. Congregació mantingué i reprengué les seves activitats.
L’obra de la capella quedà aturada per la guerra gran, i es reprengué després de la guerra del francès amb moltes dificultats, perquè la caixa de la V. Congregació va ser robada i la vila de Badalona saquejada del tot. Finalment la capella es beneí el 9 de març de 1823, però les circumstàncies polítiques feren que la V. Congregació hagués de passar per moltes dificultats. Malgrat tot, mai no cessà l’activitat dels congregants, i així un any després de la desamortització i expulsió dels pares servites seguien ingressant normalment els novicis de la Congregació. I si durant 150 anys els contactes amb els servites han estat forçosament gairebé nuls, no per això s’ha perdut mai la consciència de que els congregants son terciaris d’aquesta religió, i així ho repetia sempre la Sra. Pereta Barriga quan ara fa 30 anys preparava als novicis que havien d’ingressar i que ara son congregants que s’honoren amb els gloriós títols de Servents de Maria.
La vella imatge de la Pietat que es venerava a l'altar de la capella va ser canviada cap al 1.860. Formaven la junta de les dones Francisca Botey, M. Teresa Grau, l’àvia de Ignasi Ventós i la besàvia de Francesc Planas. M. Teresa Grau fou congreganta devotíssima, cada any el dia de la Mare de Déu dels Dolors rebia el viàtic, havent estat paralítica al llit des del 1.853 dins el 1.879, que va morir, tenia vàries filles congregantes i una monja, la gent li deia «la santa de Badalona» perquè amb herbes medicinals i oracions curava els malalts que hi acudien. Havia estat deixebla de St. Antoni M. Claret.
Un dia es va presentar a casa d’ella una família de Premià amb una nena de 10 o 12 anys que tenia un tumor al genoll i un altre a l’esquena i no podia caminar. La nena va sortir de l’habitació de la M. Teresa Grau caminant pel seu peu. La família agraïda, atès que ella no cobrava res, li va regalar una bella imatge de Ntra. Sra. de la Pietat. Ella li va fer construir una fornícula i la va posar al costat del llit. Quan més tard va ser de la junta va canviar aquesta imatge per la vella que es venerava a la capella.
A partir del 1.864 també fou congreganta Dolors Valls de Martí, que acudia cada dia a la capella amb la seva filla Coloma, que després va ser sor Francisca de les Llagues de Jesús. Aixi doncs malgrat les moltes dificultats, perills i revolucions d’aquells anys la Congregació mantingué amb fervor el culte a la capella i les juntes, tan la dels homes com la de les dones treballaren sempre en honor de la Verge Santíssima.
El pas dels anys i els canvis que sofrí Badalona feren que es perdessin algunes tradicions, com la processó del encontre. La desaparició dels pares servites feu que la situació jurídica de la V. Congregació fos moltes vegades mal compresa i per això, amb el pas dels anys, alguns bisbes i rectors tendiren a considerar-la una confraria més de la parròquia, tot i que elscongregants sempre tingueren en compta la seva situació especial.
Cap allà el 1.913 es va posar greument malalt el nen Jaume Fornaguera. La seva mare era la Sra. Laieta Botey i va prometre fer-se càrrec perpètuament de la capella dels Dolors si el nen es curava. Així va ser, i durant molts anys a can Fornaguera tingueren especial cura de la capella i de les coses de la Congregació. I més encara quan, a partir del 1.914 la Sra. Botey entrà a la junta de la V. Congregació i es feu càrrec de la restauració del misteri.
Fou així com la santa imatge de la Mare de Déu dels Dolors que surt a la processó i que és el més preuat tresor d’aquesta V. Congregació, va passar a ser custodiada a can Fornaguera.
A la intercessió de Ntra. Sma. Mare representada en aquesta santa imatge s’han atribuït sempre moltes gràcies i favors i per això molts badalonins li professen especialíssima devoció. Aquesta és la causa de les nombroses persones que per prometença o per devoció acompanyen aquesta santa imatge quan surt en processó. I molts badalonins, confiats en que Maria res no nega d’allò que devotament se li demana en aquesta imatge, acuden la nit del dijous sant als carrers per on passa la processo per impetrar l’auxili de la Reina del Cel.
Trobant-se doncs aquesta imatge a can Fornaguera, cap el mes de febrer de 1.936 observaren que mudava de color i se li transformaven i adolorien les faccions. Considera-ren que això era una premonició de futures desgràcies i moltes persones anaren per aquest motiu a contemplar aquest sant rostre, de les quals encara queden congregants vius que ho recorden.
Quan el juliol de 1.936 començà la revolució, aquesta imatge, la creu de passió i tots els estris de la processó estaven guardats doncs a can Fornaguera. En aquells moments era perillosíssim guardar a les cases objectes religiosos, de manera que a algunes persones això els va costar la vida. Així el misteri i altres objectes grans foren destruïts. Però la creu de Passió es va guardar i encara és la que surt a la processó.
Decidiren a can Fornaguera salvar a qualsevol preu la santíssima imatge de la Mare de Déu dels Dolors. La despullaren dels seus vestits i li posaren al cap un gran mocador de color groc ramejat de flors i així la tingueren «disfressada» de pagesa o de «manola». I cal saber que aquesta acció no fou poc meritòria ni poc perillosa, perquè en aquell temps a Badalona tothom sabia que aquella santa imatge es guardava en aquella casa, i fou com un miracle, atesa la gran persecució que contra la religió hi havia, que no anessin a buscar la Mare de Déu dels Dolors per destruir-la, amb el gravíssim perill que això hagué suposat per aquells que tan piadosament la ocultaven.
La mateixa tarda d’aquell 19 de juliol, al capvespre, veient el gran perill que corrien els temples de ser destruïts i saquejats, la mateixa senyora Laieta Botey decidí d’anar a Santa Maria per veure si podria treure alguna cosa de la capella dels Dolors. Trobà que les portes eren tancades i que hi havia gent que parlava d'enfonsar-les i calar foc a l’església. Voltà pel darrera i entrà per la porteta de la sagristia. Va anar a la capella dels Dolors, que en aquell temps només comunicava amb l’església de Santa Maria a través d’una porta tancada amb un barri o reixa de ferro davant l’altar del Roser. Va pensar en salvar la imatge de la Pietat que es venerava al cambril, la mateixa que havia canviat M. Teresa Grau, «la santa de Badalona». Però tement que enfonsessin les portes, i que l’atrapessin allà dins, no es va atrevir a pujar al cambril. Es va enfilar doncs dalt la mesa de l’altar i des d’allí va tirar el cordó de la cintura de Ntra. Sra., per fer seguir la imatge i treure-la corrents per la porteta de la sagristia. El cordó però era lligat de tal manera que va cedir sense que la imatge es mogués del seu lloc. No podent perdre més temps va haver de fugir amb el cordó a les mans. Aquest cordó encara el conserva la V. Congregació.
Aleshores, aquells nit, la capella i tota l’església foren saquejades i cremades. La capella dels Dolors fou totalment destruïda i només quedà l’edifici tot recremat, trencat i malmès.
Al cap d’uns dies, una petita nena, furgant entre les cendres, trobà el cor de plata de la imatge; l’amagà i el guardà a casa seva i quan els temps ho permeteren el tornà a la V. Congregació que encara el conserva posat sobre l’arc del presbiteri de la capella.
En el moment de l’incendi la capella havia estat restaurada de poc i es trobava molt ben dotada i en bon estat. De tot el que aleshores hi havia a a la capella, a la sagristia i a les altres dependències de la V. Congregació no se salvà res més, llevat d’un caixó de fusta que hi havia a la sagristia, enterrat, i que contenia alguns óssos que alguns, més per imaginació que per mala fe, atribuïen a sant Anastasi. Aquests óssos ara són sota l’altar d’aquest sant.
Per si això fos poc encara, l’Ajuntament de Badalona decidí aleshores enderrocar l’església de Santa Maria, i malgrat els molts problemes que tenia destinar un pressupost per a aquesta obra. La qual obra calamitosa començà per la bellíssima capella de Ntra. Mare Adolorida. Enderrocaren les voltes i les parets que tants anys d’esforços i de captes havien costat a la V. Congregació i als devots, i continuaren encara fins arrancar els fonaments. I no els acabaren d’arrencar perquè la part més fonda són els murs del temple romà tan gruixuts i sòlids com la roca viva.
Això doncs el culte a la Mare de Déu dels Dolors restà reduït a l’àmbit privat i fins i tot secret, i concentrat exclusivament en aquella antiga imatge processional de la Soledat de Ntra. Sra. tan estimada dels badalonins. Alguns de molta confiança anaven fins a can Fornaguera i la veneraven, trasmudada dins dels seus estranys vestits.
Però a finals de l’any 37 i durant el 38 bombardejaren tan Badalona per causa de la guerra, que tots els que podien fugien. Per altra banda comença-ren a arribar a Badalona molta gent d’esquerres refugiada, que marxava dels llocs que anava ocupant l’exèrcit nacional.
Vivia aleshores a la masia de can Barriga de Bufalà la Sra. Pepeta Barriga amb els seus nebots. L’altra gent de la casa havia marxat a causa de la persecució. La Sra. Pepeta era congreganta devotíssima, que sempre treballà molt en benefici d’aquesta V. i D. Congregació. Recollí a casa seva sacerdots i religiosos, que hi estaven d’amagat i instal·là a les golfes de la casa una capella on s’organitzà el culte clandestí.
Tement la Sra. Pepeta que, atès que la casa era gran, la obliguessin a acollir refugiats d’esquerres, els quals haguessin pogut denunciar fàcilment tot el que allí s’hi feia, decidí omplir la casa de gent de confiança dels que defugien de les bombes de Badalona.
Hi anaren a viure doncs els de can Fornaguera, que tenien el menjador a la casa i les habitacions a la casa del masover. Hi va anar també una altra família que en començar la guerra va haver de fugir de Granollers perseguida pels revolucionaris. Aquests instal·laren el seu menjador a la casa del masover i les habitacions a la quadra dels animals. I així entre aquests i d’altres ompliren tota la casa.
Quan la família Fornaguera va anar a viure a can Barriga no volgueren deixar sola la sacratíssima imatge de nostra mare la Reina del Cel. Per poder-la traslladar d’amagat li partiren el cos a l’alçada dels colzes, deixaren tota la part baixa amagada a can Fornaguera i el bust amb el cap i els braços els embolicaren amb molta decència i pietat i els posaren al fons d’un sac que acabaren d’omplir amb llenya.
Es posaren d’acord amb el Sr. Josep Rodón, que també era congregant i que ara és el prior d’aquesta V. Congregació. I el Sr. Rodón prengué el sac, i com si portés llenya de la que s'utilitzava per a la seva manyeria el traslladà fins a can Barriga on l’esperaven amb ànsia.
Mai un sac de llenya ha estat rebut amb tanta joia. Feliç aquesta llenya que encén tals flames d’amor diví.
Un cop a can Barriga la santa imatge considerà la Sra. Pereta que fóra millor, per evitar perills, tenir-l fora de la casa principal, perquè temien que qualsevol dia els revolucionaris hi fessin un registre. Per això, tal com estava, amb el bust vestit amb el mocador florejat, la posaren sobre el bufet del menjador de la família de Granollers, a la casa del masover. Era un bufet d’aquells que tenen sobre dues columnes i al davant un aparador amb portes de vidre. Sobre d’aquest aparador a dalt de tot, hi posaren el diví bust de la Mare Dolorosa, on era saludada cada dia amb molt sentides oracions.
Veient però que la guerra s’acabava, i que la persecució era cada cop menys cruenta, la V. Congregació es resolgué de vestir la santa imatge amb els seus vestits. Li supliren doncs la falta de la part baixa amb unes fustes i tambo-rets i la posaren a la capella de les golfes de la casa, on, amb llàgrimes als ulls li tornaren a celebrar solemnement el septenari en la festa dels seus Dolors Gloriosos.
Acabada la guerra el gener de l’any 39, tothom retornà al seu lloc.
Es trobà però aquesta V. Congregació sense capella i desproveïda de tots els seus bens, llevat de l’arxiu i d’alguns objectes de la processó que havien quedat a can Fornaguera. Quedaren pel nostre consol les santes imatges de la Soledat i la Dolorosa dels malalts.
Arribada la Setmana Santa d’aquell any 1939 volgueren tornar a treure la processó del dijous sant. Però casi no quedava cap misteri, i els que hi havien estaven tots espatllats, llevat del misteri del Cirineu.
Decidí doncs la V. Congregació improvisar el misteri amb l’ajuda de tots, malgrat la gran misèria que hi havia. I així amb fustes de caixes de rajoles de can Fornaguera, recobertes amb paper d’estany del que hi havia a les taules de xocolata, i amb peces de ferro que feu en Rodón, i amb molta voluntat que hi posaren tots, tornà a passar pels carrers de Badalona la Reina del Cel, per a consol de tots els afligits.
Es reprengué immediatament l’obra de construcció de la capella, que dirigí l’arquitecte Amigó. La qual obra es costejà a base d’anar els congregants captant i demanant. Hi esmerçaren tants d'esforços i tant d’encert que l’any 1.945 es tornà a beneir la capella acabada i la nova imatge de Nitra. Sra. de la Pietat, que la tallà el gran escultor Claudio Rius i fou de les millors que sortí de les seves mans.
I encara no estava acabada la capella que ja pensaven en fer el misteri, segons projecte que dibuixà l’arquitecte Amigó, per tal que la beneïda imatge de Ntra. Sra. dels Dolors sortís a la processó amb la decència que li escau.
Fins aleshores el misteri sempre l’havien portat a les espatlles, tant el misteri vell, com el que feren provisional després de la guerra civil. Com que a la processó només hi anaven homes, totes les dones s’ajuntaven per acompanyar el misteri de la Mare de Déu. I entre això i la molta gent que hi anava per prometença o per la devoció que inspira la santa imatge, hi solia anar més gent a l’acompanyament de la Mare de Déu dels Dolors que en tota la processó junta. De manera que hi hagué anys que acompanyaren el nostre misteri més de dues mil persones, enmig dels carrers plens d’una gran multitud molt silenciosa. I com que la majoria eren dones, que anaven en aquells anys totes vestides de negre i amb el cap i la cara coberts amb grans mantos negres i moltes descalces o fent altres penitències, i les corrues eren inacabables, tot el seguici feia una gran impressió.
I perquè es pugui entendre millor la gran fe que a tots movia és convenient explicar que l’any 1.944, el vespre del dijous sant, trobant-se el misteri estacionat a l’entrada de can Rodón, al carrer de la creu, hi anà la V. Con- gregació i també els de la Congregació Mariana, que ens ajudaven a portar el misteri. I veient que el cel estava tot tapat i que plovia suaument i que el temps anava empitjorant i que pels senyals que donava res no feia pensar que parés de ploure, ans molt al contrari, pensaren que no podria sortir la processó. I per evitar que la santa imatge de nostra Mare Adolorida es mullés, i que tot fos en va, decidiren no treure el misteri per anar a Santa Maria. Però aleshores hi hagué una certa discòrdia en això, perquè alguns al·legaren que la Reina del Cel no permetria que es mullés la seva imatge.
Vencé finalment l’opinió d’aquests, i prenent el tabernacle amb nostra Senyora el tragueren i el plantaren al mig del carrer i tot el seguici s’arrenglarà per acompanyar-la a Santa Maria i anar a la processó. I encara no s’havien acabat de formar les fileres, i estant el misteri plantat allà davant la porta de can Rodó, que encara no s’havien alçat per iniciar la marxa, es dissiparen els núvols, i parà de ploure i aparegué el cel tot estrellat. I ho atribuïren a un prodigi celestial, creguts que en aquella nit que tot Badalona sortia al carrer per demanar el seu auxili maternal, Maria no volgué desatendre els seus fills estimats.
Beneïda la nova capella l’any 1.945 comença la V. i D. Congregació a treballar per dur a terme el projecte del nou misteri. I per això sortien els congregants a captar per les cases i recollien aixetes velles i altres objectes de metall daurat. I n’arreplegaren tant que ni hagué prou per fer tot el tàlem i encara en sobrà, que amb el metall sobrat pagaren la feina de fondre les vares. I es el mateix tàlem que encara surt a la processó, que és molt ben fet, i les vares son macisses i molt pesants. Per poder portar aquest tàlem feren nou tot el misteri, segons el projecte de l’Amigó, i li posaren rodes. Això fou el 1.946, i el 1.947 estrenaren el tàlem.
També acordaren fer nou el vestit de la Mare de Déu, i el feren de vellut de seda negre molt bo, i tot brodat en or, i amb pedreria, i el manto tot del mateix, i entre els brodats, per sobre del vellut hi aplicaren tuls negres amb rams de flors dibuixats amb palletes negres cosides. I aquestes robes les feren per devoció les brodadores de Badalona, que es posaren d’acord i es repartiren la feina, i encara està tot igual, excepte els tuls amb les palletes que s’han recremat del pas del temps, i per això es desfeien i es perdien. I veient-ho la Sra. Mercè Puerto s’oferí a fer de nou aquests tuls, perquè no es perdessin del tot. I així ho feu, només que en lloc dels rams de flors hi brodà dibuixos de catx emir. Això va ser l’any 1993.
La Venerable Congregació seguí organitzant els seus cultes a honor de Maria Santíssima i seguí la seva vida normal. Com que el misteri de la processó no s’havia completat del tot segons el projecte, el 1.955 en Josep Rodón va fer un conjunt de fanals de ferro forjat, molt ben fets, i reformaren totalment la fusteria del tabernacle.
Els canvis dels temps, i les noves orientacions del Concili Vaticà obligaven a una readaptació, però els congregants, desconnectats de l’orde servita, no saberen quina determinació prendre, i així seguí tot segons els vells costums. Però com que per altra banda això també donava la sensació que no era el bon camí i que la V. Congregació havia perdut el seu sentit, i sortien noves institucions i molta gent dins l’Església considerava que aquestes antigues congregacions ja eren anacròniques i caducades, la V. Congregació sentint-se insegura, va anar deixant perdre les seves antigues devocions.
Malgrat que sempre van seguir ingressant congregants joves, al final les activitats de la V. Congregació restaren reduïdes a celebrar la festa dels Dolors i assistir a la processó acompanyant el misteri de Ntra. Sma. Mare, la qual cosa, malgrat tot, es feu sempre amb gran pietat i respecta.
Però finalment, com que l’Ajuntament de Badalona, aferrat a les velles tradicions, volia mantenir la processó del dijous sant tal com es feia, i encara hi anava afegint coses per fer-la més espectacular, com ara fer anar estaferms a cavall, i bandes de música, i altres coses similars, i per altra banda el patronat de la processó, on hi havia gent de la parròquia, considerava que només s’havia de mantenir el més essencial i fer la processó més senzilla, hi hagueren algunes dissensions, fins que el patronat va dimitir.
Aleshores l’Ajuntament creà un patronat nou, i hi posà de president el rector de Santa Maria, el qual no s’atreví a defugir l’encàrrec. I així des del 1.970 al 73 es feu la processó al gust de l’Ajuntament.
Com que els gremis i sindicats, que es feien càrrec de la majoria dels misteris, estaven molt acabats a causa dels canvis polítics, l’ajuntament confià els misteris a la gent dels barris, els quals s’ho prengueren amb molt d’entusiasme. Però com que no eren de Badalona, i en els seus pobles solien fer les processons més festives i sorolloses que no pas aquí, durant dos o tres anys la processó es ressenti en aquell silenci i capteniment severíssim que sempre ha tingut. Però com que l’Ajuntament hi abocava diners els misteris anaven molt ben guarnits, i seguits de música, i acompanyats d’atxes. I el mateix ajuntament pagava vuit o deu homes a cada misteri perquè portessin el tabernacle, excepte el misteri dels Dolors, que d'ençà l’any 39 la V. Congregació mai no consentí que, havent-hi congregants per portar la santa imatge de nostra Mare la portessin gent pagada.
I així a desgrat de la parròquia, que hagués volgut suprimir-la, seguia sortint la processó, que era de les poques que quedaven en aquest bisbat.
L’any 1.973 sortí doncs altre cop la processó amb un grandíssim seguici, perquè la bona gent del poble no entenia de les discussions entre l’Ajuntament i la parròquia, i seguien anant a processó. De manera que aquest any 73 quan els estaferms eren a la plaça de la vila la processó seguia tot el carrer de mar i el de Sant Pere i el carrer d’en Prim i la carretera, i la V. i D. Congregació encara era davant l’Ajuntament. I així, tot i anant els rengles molt espessos es topaven el cap i la cua. I el misteri de Nitra. Sra. anava acompanyat devotament per una gran gentada.
Però aquell any, durant la processó començaren a caure algunes gotes, de manera que cap el final els congregants taparen la cua del manto que penja pel darrera del misteri per evitar que es mullés. Però quan la Mare de Déu va entrar dins l’església es posà a ploure fort i seguit.
I els congregants, com a fills que eren de tan santíssima mare, prengueren el misteri i el guardaren, com sempre, les robes, i els vidres dels fanals, i el tàlem, i els improperis, i les vestes, tot molt ben endreçat en les seves caixes a can Fornaguera. I així també amb la venerada imatge, que quedà guardada en aquella casa amb la reverència que li escau. I després el tabernacle amb el misteri el portaren, com sempre, a can Barriga.
Però els que portaven els altres misteris, com que eren mercenaris, i ningú dels gremis se’n feia responsable, deixaren els misteris al mig del carrer del temple, sota la pluja, i se n’anaren. Excepte el misteri del Cirineu, que els de can Famadas el prengueren el portaren com sempre a casa seva. Però les altres cases que guardaven misteris, veient que plovia fort, i que passava la nit i que el misteri no arribava, com que sabien que hi havia desavinences per la processó entre el rector i l’ajuntament pensaren que l’alcalde aprofitant la pluja hauria manat portar els misteris a locals municipals, i se n’anaren a dormir.
No és de dir l’enrenou que hi hagué quan el divendres sant al matí la gent que anava a Santa Maria trobà els misteris abandonats sota la pluja al capdamunt del carrer del Temple. I es de creure que els que estaven en contra de que l’Ajuntament controlés la processó ho prengueren d’argument. I així s’ajuntà l’opinió d’aquests amb la dels que no volien processons i fins i tot amb la dels que no volien esglésies. I a causa dels canvis dels costums eclesiàstics, ni els congregants, ni molta altra gent que haguessin volgut mantenir la processó se sentiren segurs per defensar la seva opinió. I menys encara ningú es veié amb cor de fer sortir una processó sense intromissions de l’ajuntament. I així l'any següent el Sr. Rector va suprimir la processó. I tothom va quedà convençut que no sortiria mai més. A mesura que passaven els anys aquesta opinió es refermà, perquè el costum s’havia perdut i els temps eren del tot contraris a les processons, de forma que la gent més assenyada tenia el convenciment que la processó havia desaparegut per sempre. Aquesta era l’opinió de tothom.
L’Ajuntament manà recollir els misteris que havien quedat al carrer i els arraconaren a l'escorxador. All hi van entrar uns malfactors, van robar els fanals i van assolar els tabernacles. Aleshores l’Ajuntament va fer traslladar les imatges que quedaven molt malmeses, a un soterrani dels pisos de can Canyadó. Fins que aquest soterrani s’inundà i les imatges s’acabaren de malmetre.
I d’això només se’n van lliurar, com hem dit, els misteris del Cirineu i de la Mare de Déu dels Dolors. El misteri de la Verònica el prengueren els de can Montal, que n’eren els amos, i el dipositaren a l’hostatgeria del bisbe, al monestir de Montalegre, tot sencer, però sense rodes. Del misteri de la Caiguda se’n va fer càrrec el Sr. Josep Riera, que l’havia fet construir quan treballava a can Cros i era del sindicat químic, i el diposità a l’església dels Salesians. Tot el demés es va perdre.
En perdre’s la processó la V. Congregació va deixar de reunir-se i de celebrar públicament les festes dels Dolors de Maria. Així el 1.975 ja no s’aplegaren les quotes, tot i que molts congregants i devots les anaven a portar a can Fornaguera o les dipositaven a la caixeta de la capella.
Estant així les coses, i havent quedat de prior en Jaume Fornaguera, aquest no sabé quina determinació fora millor de prendre, perquè veia que des de la parròquia no hi havia interès en conservar la V. Congregació. Decidí però no dissoldre la V. Congregació, i així seguí portant l’administració i els llibres, i conservant amb molta cura tots els bens de la V. i D. Congregació.
De manera que quan a can Barriga necessitaven disposar del lloc on guardaven el tabernacle del misteri, la V. Congregació procurà de buscar un altre lloc on guardar-lo. La qual cosa no tenia cap sentit, perquè tothom estava ben cert de que mai més tornaria a sortir la processó i que aquesta V. i D. Congregació no tornaria a reunir-se, i aquell misteri mai més havia de servir per res, si no era per llenya. Però amb tot a can Fornaguera procuraren que no es perdés. I així un dissabte al matí anaren a can Barriga en Pere Fornaguera i alguns dels «Amics de Badalona» i del Museu i baixaren el tabernacle per la riera i pel C. Fluvià cap a can Solei on hi havia un porxo molt tronat on deixaven guardar-lo. Però arribant a can Solei, per més esforços que feren el tabernacle no entrà per la porta, i així es trobaren prop del migdia, cansats i suats, amb el tabernacle al mig del carrer sense saber que fer.
Passà aleshores una bona dona, que es deia Genoveva, i que vivia allà al davant, al carrer de la Seu d’Urgell, i que coneixia algun dels congregants que estaven allà, i assabentada del cas s’oferí per guardar el tabernacle a l’entrada de casa seva. Amb molta dificultat perquè duia els fanals muntats i les rodes i les baranes, entraren el tabernacle en aquella entrada que quedà tota ocupada. I així ho tingué aquella dona molts anys, netejant-lo i matant els corcs perquè no els consumissin, i tot per bona voluntat sense que ningú pensés que havia de servir per res.
Al cap d’un any es feu necessari pavimentar novament la nostra capella i el rector, que era Mn. Ramon Boldú, de santa recordació, començà les obres. Aleshores el museu demanà permís per fer-hi excavacions i s’excavà més de la meitat de la capella, la part més allunyada de l’altar, i hi aparegué el temple romà. Diversos congregants participaren en l’excavació. Aleshores van reformar l’altar i van treure el baldaquí per adaptar la capella als nous corrents litúrgics, i van posar portes de vidre i van tapar la porta gran de la sagristia i la gelosia de la sala de la junta.
I no va faltar qui proposés amb insistència al Sr. Rector de tornar a treure la processó en la nit del dijous sant, adaptant-la als nous temps i encara que només fos fent un viacrucis, cantant el record i muntant algun misteri i deixant-lo estacionat, perquè era evident que fer més que això era impossible. Però el Sr. Rector fins i tot això ho va trobà una idea molt descabellada i se’n declarà aferrissat enemic. Veient doncs ben clar que la Congregació s’anava perdent, en Jaume Fornaguera prengué els diners que hi havia a la caixa i els lliurà al Sr. Rector, perquè pagués les obres fetes a la capella. Però tots els bens de la V. Congregació els seguí guardant curosament.
Mentrestant s’esdevingué que un noiet, que es deia Josep M. Rojo i que a penes recordava haver vist la processó de petit, sabé que anaven a llençar les imatges de la processó que hi havia als soterranis dels pisos de can Canyadó, i demanant ajuda a altres les prengué, i amb permís del Sr. Rector les diposità, totes espatllades, a les tribunes de Santa Maria.
I el Sr. Rector, Mn. Boldú, cedint a les instàncies d’alguns que no volien que es perdés del tot el record de la processó permeté que el dijous sant es muntés un misteri en una capella lateral de l'església. I com que els únics que era possible de muntar eren els del Cirineu i de la Mare de Déu dels Dolors, aquests anaren en primer lloc un vespre a can Fornaguera a demanar al prior de la V. Congregació que els deixés muntar el misteri de nostra santíssima Mare, perquè consideraren que era el més bonic i el més devot i el que la gent més estimava. Però quan en Jaume Fornaguera sentí parlar de tocar la imatge de Nitra. Sra. s’hi negà en rodó. I per això es va muntar el misteri del Cirineu a Santa Maria, i el divendres sant, en el viacrucis de la parròquia de St. Josep, que feia conjuntament amb totes les parròquies de Badalona, es va cantar el «record i memòria». I a molta gent, en tornar a sentir els escolanets que tothom creia que no cantarien mai més, els venien llàgrimes als ulls. Això va ser l’any 1.984.
Amb els anys la Sra. Genoveva va haver de treure el tabernacle de casa seva, i aleshores el van tornar a can Barriga, al lloc de sempre, però que havia quedat molt abandonat. Fou llavors que algú va entrar al garatge on estava i es va endur tots els fanals del tabernacle, excepte el vidre, que era guardat a can Fornaguera.
Però no volia nostra mare Santíssima que s’acabés de perdre la congregació dels seus servents. I un dia de tardor de l’any 1.986, que celebraven una festa a Santa Maria, algú, per broma, tingué l’acudit d’amagar en un racó una de les imatges espatllades dels saigs de la processó que estaven a les tribunes, per espantar als que passessin. I d’aquí en resultà que a la festa vingueren a parlar de records i d’enyorances d’aquella processó que no tornaria a sortir. I quan el rector, que era Mn. Andreu Pascual i el vicari que era Mn. Jaume Aymar preguntaren que perquè no podia tornar a sortir tots s’ho prengueren de riure.
Però pensant-hi després aquests sacerdots, acordaren aconsellar-se amb cinc o sis persones, i el mes de març de 1.987 les convocaren a la rectoria. I la opinió general fou que valdria la pena intentar recuperar la processó, però que això era molt perillós i amb molts riscos de que en resultés el fracàs i el ridícul absolut, i que per altra banda hi hagués gent de molta devoció però de poc seny que fes alguna barbaritat. Però malgrat tot, els reunits s’oferiren per col·laborar en el que calgués. I així acordaren de tirar endavant la processó amb molta discreció i molta mesura.
Però aleshores sorgí una nova dificultat, i fou que alguns del consell pastoral, considerant-ho una bogeria, declararen la guerra encesa a la processó de forma que els capellans no podien prendre cap determinació. I així el divendres de passió, festa de Nitra. Sma. Mare, quan es feu el pregó no se sabia del cert si la processó sortiria, i el que feia el pregó de la processó d'aquell any la va haver de convocar pel seu compte sense que el Sr. Rector hagués dit res del cert. I amb tot això la guerra era cada cop més encesa, i veient el que passaria si es feia la processó i fracassava, els que s’hi havien compromès estaven anguniejats i neguitosos, i a sobre d’això els misteris estaven tan espatllats que només podia sortir el del Cirineu i el de la Mare de Déu.
Anaren doncs a can Barriga i trobaren que la casa i el terreny tot ho havia comprat l’Ajuntament, i el tabernacle havia quedat a dins. Entraren com pogueren, trobaren el tabernacle, veieren que estava en mal estat però que es podia reparar, el bellugaren una mica i se’n tornaren.
Un cop a Badalona, considerant que si es feien gestions amb l’Ajuntament per recuperar el tabernacle no hi hauria temps de tenir-lo a punt el dijous sant, acordaren endur-se’l silenciosament. Hi anaren doncs al matí següent cinc o sis homes, i es trobaren que algú, que devia haver vist que se’l volien endur, s’havia anticipat i s’havia endut tota la part de sota amb les rodes. Veient doncs la situació decidiren baixar a Santa Maria el que quedava, però com que l’empostissat de sobre el tabernacle era de posts i pesava molt, l’arrencaren i així baixaren només la part de les motllures de la cadira o tabernacle a coll, fins al garatge de la rectoria. Un cop allà cridaren al fuster Sr. Torrents per tal que ràpidament hi posés unes vares llargues per dur-lo a les espatlles i substituís l’empostissat per una fullola ben lleugera. I el fuster feu tot això.
I mentrestant la Teresa Bianya i l’Antoni Fonollà i en Josep M. Rojo i els altres dos o tres que havien acordat per sortir la processó pregaven al Sr. Rector que ho deixés anunciar públicament, perquè si no el dijous sant no hi acudiria ningú i allò serie un desastre. Però el Sr. Rector, tement alguna enrabiada del consell pastoral els ho feia fer tot calladament fins 3 o 4 dies abans de la processó que es va haver de publicar a la força.
Mentrestant aquests anaren a can Fornaguera a buscar la Sma. Imatge de Ntra. Mare Adolorida i les robes, cera, vestes, creus i tot el necessari per la processó, i el prior de la Congregació, que era en Jaume Fornaguera, els atengué com pogué, perquè estava molt malalt. I quan va veure que volien treure en processó el misteri de la Mare de Déu, amb les vestes i tots els objectes de la V. Congregació, s'hi negà rotundament.
Hi va haver d’anar llavors el vicari de la parròquia, el qual amb molt dolces paraules, i amb precs i donant-li mil garanties i assegurances en nom de la parròquia el va convèncer de deixar la santa imatge i alguna vesta. A can Fornaguera van treure doncs, els escuts de les vestes i feren recompte i inventari rigorós de tot el que anaven deixant, per tal que immediatament d’acabada la processó tot fos tornat al seu lloc.
Però quan els congregants, que feia més de tretze anys que no es reunien ni comptaven reni-se mai més, començaren a saber que sortiria la processó amb el misteri de Ntra. Sra. anaren a Santa Maria, ara l’un ara l’altre per avisar que a l’hora de la processó ells serien allà amb la seva vesta per dur el misteri. I veient-ho el prior, aleshores deixà sortir tots els objectes, fent però el corresponent inventari. I feu portar la imatge de Ntra. Sra. a casa d’en Domingo Giró perquè aquest, amb alguns diners que hi havia de donacions de devots, la restaurés minimamemt, cosa que gairebé no calgué perquè estava en molt bon estat.
Llavors arribaren a Santa Maria les barres del tàlem i es veié que eren molt pesants i posant-les sobre el misteri es provà d’aixecar-lo amb deu o dotze joves forts, que estaven jugant a basquet al camp de la rectoria. I amb prou feines l’aixecaren.
Veient doncs que si a sobre hi posaven la santa imatge i les robes i flors i altres ornaments seria impossible portar-lo ala processó, es resolgué de posar-i rodes cuita-corrents.
I com que no hi havia temps es cregué oportú tornar acan Barriga a veure si es podien trobar les rodes del misteri. I mirant per allà, en una casa d’allà el costat, sota d’uns arbres i tapades amb branques aparegueren les rodes amb el seu eix i la part mecànica del tabernacle. I anant a l’home que ho tenia perquè ho havia pres, li explicaren com anirien de bé aquelles rodes per portar el misteri de Nostra Senyora, i el gran favor que faria, que no se’n podrien trobar d’altres que encaixessin millor, i que si ell no les deixava el misteri no podria sortir. I ell, amb molts aires de generositat no tan sols les deixà, sinó que aclarí que si anaven bé no calia que els tornessin.
Però com que entre el dia que ell va prendre les rodes i el dia que es van recuperar, l’Ajuntament havia fet una tanca de filat per separar la seva finca de la de can Barriga, les rodes no pogueren sortir per on havien entrat, i s’hagueren de passar per sobre la tàpia del jardí, tibant-les amb cordes, amb moltes dificultats i perills. Però no hi havia temps per perdre ni ocasió per desaprofitar.
Quan les rodes eren a Sta. Maria es veié que faltava una peça, i la feu ràpidament el manyà Josep Oliana, però amb tan mala fortuna que feia fals escaire i no encaixà, i calgué fer-la entrar a força de tibar i estrènyer, que fou miracle que a mitja processó no sortís tot el misteri disparat com una ballesta. I si va anar així a la processó fou perquè gairebé ningú no ho sabia.
Aleshores el fuster transformà les vares que havia fet pel baiard enbaranes per tibar el misteri, i així quedà tot llest. Mentre es feia tot això al garatge de la rectoria passà per allí en Bernat Ribas, i veient-ho s’oferí per fer noca l’estructura mecànica, com això ho va fer més tard, tot de franc, no només amb el nostre misteri sinó amb tots els de la processó.
Un cop a punt el tabernacle es portà al portal xic, davant del baptisteri, per tenir-lo guardat amb discreció. I en Giró portà allà mateix la matge de Nostra Santíssima Mare i Reina i allà la vestiren amb totes les seves robes, allà es muntà el tàlem i es deixà tot a punt per la processó.
I com que els fanals havien estat robats, la Madrona Oliveras va deixar quatre fanals de la funerària, dels antics cotxes de morts, i es van muntar com es va poder, amb un ciri a cada fanal.
Tanmateix la llum d’aquests quatre ciris era molt miserable, i per sortir del pas en Joan Bofill, que era congregant i que així que va saber que sortiria la processó va anar a fer-se càrrec del que convingués per fer anar el nostre misteri, va prendre la bateria del seu cotxe i un focus dels que s’utilitzen per reparar les averies dels vehicles en les carreteres, i clavant-lo al davant del misteri, com va poder, va deixar la santa imatge il·luminada.
Mentre es feien tots aquest preparatius, i estant la beneïda imatge de Ntra, Sra. a Santa Maria, el prior Jaume Fornaguera «s’agreujà» i morí. Li feren l’enterrament a Sta. Maria. Així aquella piadosíssima mare i reina dels Dolors, que havia assistit a aquell prior en la seva malaltia en el bressol, volgué assistir també a l'enterrament d’aquell seu fill i servent que tant havia vetllat per la conservació de la seva glòria.
Arribada la nit del dijous sant, estant tot adornat de flors el misteri, com que al carrer del campanar vell hi havia uns pilons que impedien passar el misteri calgué treure’l i baixar-lo a les fosques pel carrer de Dalt, carrer Quintana Alta, Barcelona i la plaça, fins abaix les escales de Sta. Maria, perquè pogués sortir la processó.
A la tarda la gent, veient novament la Verge Santíssima en el seu misteri, quan pensaven que ja no la veurien mai més, començaren a anar-hi amb molta devoció.
En acabar l’ofici la gent marxà a sopar i l’església queda mig buida amb astorament dels que s’havien fet càrrec de la processó. Però al cap de poca estona començà a arribar gent i a omplir-se la plaça de l’església i el carrer del Temple i els carrers de dalt la vila, que tot estava atapeït. I en sortir la processó els arrengladors no s’hi podien aclarir amb tanta gent, i cuita corrents s’hagueren de posar altaveus a la porta de l’església. Quan la processó hagué donat la volta a l’església i era abaix de les escales s’hi afegiren els misteris, que eren el del Cirineu i el de Ntra. Sra., i entre els dos els portants amb el Sant Crist.
Amb el Dolors va sortir el guió, i cinc o sis nois que duien la vera-creu de passió i nens amb els improperis i el record.
Quan s’acostava l’hora de sortir la processó començaren a arribar al voltant del misteri molts congregants. El qui tenia vesta amb vesta, i el qui no en tenia només amb un ciri o sense res. Veritablement aquella fou una bella primavera, perquè en poca estona tornaren al seu niu tots aquells que romanien lluny, dispersos i escampats. I en trobar-se altra cop aplegats per tan dolcíssima mare s’abraçaren i es saludaren amb gran joia.
Finalment es posà en marxa el misteri i s’arrenglarà la V. Congregació i començà a avançar pels carrers aquella devotíssima imatge de la Reina celestial, tan ben acompanyada dels seus servents i congregants. I tots els carrers, espesos de gent eren pur silenci, i devoció i llàgrimes i pregàries. Finalment entrà molt solemnement Nostra Senyora a Sta. Maria, entre la gentada. I fins la lluna i tots els estels sortiren aquella nit a fer llum a tan santa processó.
Acabada la processó, tots els congregants plens de goig, veient que cap motiu impedia aquella V. Congregació de seguir els seus cultes a Maria Santíssim i considerant que es trobaven sense prior, decidiren de convocar la junta general, elegir prior i els altres oficials i continuar les seves activitats.
Al cap de pocs dies es reuniren els que havien organitzat la processó amb Mn. Jaume Aymar, i vist com havia resultat tot decidiren tornar-la a organitzar l’any següent, i anar-la preparant amb temps. Parlaren principalment de com dotar-se d’una institució des de la qual s’organitzés la processó i que en fos la responsable. A aquest efecte Mn. Jaume Aymar feu algunes consultes al bisbat. I finalment veieren i acordaren que el millor fóra que la V. i D. Congregació se’n fes càrrec de tot, perquè molt congregants havien participat en la organització de la processó passada, i perquè de totes les institucions que abans o ara havien participat en la processó era la única que es conservava i la més adequada, i perquè els congregants tornaven a empedre amb ànims la seva tasca. En conseqüència s’acordà que aquells que havien organitzat la processó ingressessin a la V. Congregació, com això es feu realment la primera festa dels Dolors de Nitra. Sra., que fou el 15 de setembre. I per això en el programa d’aquells festa Mn. Jaume Aymar escrivia que amb «la revitalització de la Confraria de la Mare de Déu dels Dolors... es tracta en definitiva d’anar vertebrant la Processó de Misteris... des d’aquesta Confraria que va ser un dels seus pilars fonamentals». Per circumstàncies posteriors això no va ser així, però ja aleshores es reuní la V. Congregació i acordà assumir, si calia, la organització de la processó, la qual acceptació fou de molt profit per a iniciar altre cop les activitats. Però advertí molt clarament que la tasca de la Venerable i Discreta Congregació de la Mare de Déu dels Dolors no era la d’organitzar només processons, sinó la de treballar en augment a la santificació dels congregants i de tots els homes, tot per a major glòria de Déu i de Nostra Senyora.
***************************************************************
Sortir i tornar a la Pàg: 
Enllaços de l'ARXIU DIGITAL
o a la Pàg: INICI del Blog SERVITES
Pàg. actualitzada: 17 novembre 2020