*********************************************************
Tornar
als:
ENLLAÇOS ARXIU DIGITAL
Festa de la Santa Creu i Solemnitat de la Mare de Déu dels Dolors
II
Devoció i Litúrgia dels Documents de l'Orde, al Blog Servites de CatalunyaPRIMERES VESPRES. Arxiu pdf (format díptic: 8 pàgines/4 fulls DIN A4)
BENEDICTA. Arxiu pdf (format
díptic: 12 pàgines/6 fulls DIN A4)
LITÚRGIA DE LES HORES. Arxius pdf (format llibre: 24 pàgines DIN A3 o DIN A 4) i (format díptic: 24 pàgines/12 fulls DIN A4)
Si voleu que us les enviem en arxius pdf, adreceu-vos a en Joan Rosàs telèfon 934 30 57 91, i us les enviarem tot seguit
Meditació/Reflexió (de Joan Rosàs i Reverté, ossm)
En aquest món, que naturalment cerca el benestar i el plaer, parlar de la festa dels dolors genera incomprensió i rebuig. I és ben lògic, perquè els dolors mai no constitueixen una festa.
On tenen el cap, doncs, aquesta colla que en ple segle XXI, en una ciutat occidental i moderna, organitzen una festa per solemnitzar la Mare de Déu dels Dolors? Hi ha res a celebrar, en el dolor que tothom defuig?
Tanmateix el dolor està unit intrínsecament a la condició humana. No hi ha Home sense dolor. Una persona sense dolor ja no seria persona. I si volem ser persones haurem d’assumir la nostra part, petita o gran, de dolor. Sense cercar-lo. Alleujant-lo fins allà on puguem. Però també transformant la part de dolor que ens correspondrà en matèria per a fer-nos més persones.
Però hi
ha una altra dimensió del dolor: el dolor dels altres. Aquest dolor és inútil si genera indiferència. Però esdevé
una força transformadora de primer ordre quan genera solidaritat, compassió,
caritat...
Els
dolors de Maria no són dolors personals. Són dolors davant del dolor del ser
estimat. Són model d’aquest dolor compassiu que ens transforma. Són un símbol
de plenitud humana.
Les
actituds humanes portades al límit esdevenen divinitzadores: engendren Déu.
Aquest és el sentit de la celebració gloriosa de la Mare de Déu dels Dolors.
Al peu de la creu on el Crist segueix crucificat en la persona dels homes, els seus germans, nosaltres hi voldríem aportar compassió, solidaritat i amor. Això ens fa més humans i ens omple d’alegria. I per això ho celebrem amb joia.
Meditació/Reflexió (de Joan Rosàs i Reverté, ossm)
Quan l’estiu ja tanca
portes i finestres i el nou curs comença a obrir-les, l’Orde dels Servents de
Maria celebra cada any la seva festa principal: la Mare de Déu dels Dolors.
El nostre orde va néixer el 1233 a partir d’un grup de
seglars que l’Església va acabar convertint en frares. Però sempre ha mantingut
vives les seves fraternitats seglars. La nostra de Badalona camina des del
1723, aviat farà 300 anys.
Celebració del dolor? Frares amb carisma seglar?
Aquests oxímoron, aquestes contradiccions essencials, requereixen alguna
explicació.
Centra la nostra celebració d’avui l’antiga imatge
badalonina de la Mare de Déu dels Dolors. Estem tan acostumats a veure-la que
no ens sorprèn. Però en realitat la figura, per més que bellíssima, és ben
estranya.
Hi sabeu trobar cap semblança amb la dona pobra
israelita de fa 2000 anys? Us recorda els problemes personals d’aquella Maryàm
d’un temps remot i d’un indret llunyà? És més, té algun sentit recordar-la
encara? Segur que el té, però no tant per rememorar un episodi llunyà com per
celebrar i agrair la seva presència maternal, actual, en favor nostre.
Mireu-la bé, la imatge. No té res a veure amb ella. És
una reina imponent, vestida de seda i or i coronada d’estrelles que
porta en sí mateixa tota la glòria de l’univers. I malgrat això està
inundada de dolor.
El punt central de la imatge no és la
corona, ni les mans, ni el rostre, sinó una peça metàl·lica extravagant,
anacrònica, esgarrifosa, inadequada... aquest cor ple d’espases. És la
representació plàstica de les contradiccions que esmentàvem.
I és que l’estranya festa d’avui està íntimament
relacionada amb una altra celebració tan incomprensible com aquesta: ahir la
litúrgia, passant per sobre del diumenge, va celebrar arreu de la terra
l’exaltació de la creu.
Exaltació de la creu. Glòria del dolor. El que estem
celebrant és bogeria o misteri? Repassem les lectures que acaben de ser
proclamades.
La primera, del llibre de Judith, és l’himne que els israelites del poble de
Betúlia (bonica coincidència de noms) dediquen a la seva salvadora, la mítica
heroïna vencedora del general enemic: Beneït siguis tu, Déu nostre... Beneïda
siguis tu, filla, més que totes les dones de la terra... Un himne que trobarà
el seu ressò en la salutació d’Elisabet a Maria: beneïda tu entre les dones.
I el salm 145 ha seguit insistint: beneïm Déu, de
generació en generació, per la seva obra en favor nostre. Ell és bo per a
tothom.
L’evangeli ens ha presentat el moment immediat al
càntic de Simeó. Els pares del nen, després d’escoltar, estupefactes, la
benedicció de l’ancià del temple, han de sentir l’anunci de la contradicció que
avui celebrem: serà una bandera combatuda i a tu, Maria, una espasa et
traspassarà l’ànima.
La carta de sant Pau ens en dóna la clau. Crist és el
cap del cos, que és l’Església.
L’Església no és una estructura jeràrquica.
L’Església és el cos de Crist, present avui en el món. Som tots nosaltres, construint
el Regne. I el Papa i els bisbes són Església en tant que formen part- una part
tan important com vulgueu, però una part al cap i a la fi- d’aquest
nostre cos de Crist. L’Església no troba la seva finalitat en sí
mateixa, sinó en la construcció del Regne de Déu, el dels pobres, els
malalts, els humils, els ignorants, els que el món té per no res,
els últims. Identificar el Regne de Déu amb l’Església seria, com a mínim, una
visió reduccionista del Regne.
Deixem per un moment la típica imatge medieval de
l’Església com a vaixell on naveguen els que volen arribar a port, i
mullem-nos. Llancem-nos a l’aigua. Qui no s’arrisca no pisca, deia l’adagi dels
vells. I els nostre pescadors, d’una forma sens dubte barroera, ho deixaven més
clar: qui vulgui peix que es mulli el cul.
Saltem de la barca, pescadors d’homes, i vegem en la
nostra Església un instrument per a la construcció del Regne, una eina
redemptora, alliberadora...
Maria és el germen, la llavor, d’aquesta Església.
L’Església neix al peu de la creu de la redempció, i al peu de la creu hi ha
Maria. El prefaci que sentirem tot seguit ho cantarà ben clarament: aquells
dolors que no va patir en el part, els va patir, immensos, en fer-nos renéixer
al peu de la creu. Allà, sense morir, va merèixer la palma del martiri.
Aquesta imatge de Maria és la imatge de
l’Església germinal, embrionària, sense defecte, sense la pols i els estralls
de la història. Pura, perfecta, sens taca ni arruga. L’Església tal com el
Crist la concep
D’aquí ve el cor traspassat d’espases. L’Església no
neix en la bellesa de la litúrgia, ni en la quietud de la contemplació. Si
l’eucaristia fa l’Església és perquè l’eucaristia és actualització del
sacrifici de la creu. L’Església neix al peu de la creu.
Què hi fa Maria, al peu de la creu? De què hi serveix?
No hi fa res ni hi serveix de res. S’hi està dreta. Hi aporta consol i
cooperació redemptora. No cal més.
Aquesta imatge de Maria no representa la israelita de
fa 2 mil·lennis. Representa a Maria germen de l’Església perfecta. Ens
representa a nosaltres avui, tal com hauríem de ser. Al peu de la creu on els
homes segueixen crucificats. Completo en la meva carn el que falta a la passió
de Crist, ens ha dit sant Pau. Aquest és el sentit de l’orde dels Servents de
Maria: amb Maria al peu de totes les creus, fem néixer l’Església a cada
instant. Una Església al servei de la construcció del Regne de Déu. Tant més
perfecta com més pròxima a la imatge de Maria en boca de la qual l’Església
primitiva posa el seu programa essencial: perquè ha mirat la petitesa de la
seva serventa...dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos, exalça
els humils, enriqueix els pobres i avia els rics.
Per això al peu de la creu dels emigrants, els
perseguits, els malalts, els que pateixen, els abandonats, els que estan sols,
els pobres, els humils i els últims, allà on els cors són traspassats, allà
construïm el Regne de Déu. El nostre Regne.
Allà comença la nostra glòria.
El Concili Vaticà II ens presenta
Maria com a Membre, Model i Mare de l’Església.
Com a membre, n’obre el camí i,
per la seva glorificació, representa les “primícies de l’Església” en el segle
futur. Per tant, Maria és a l’interior de l’Església, encara que en sigui un
membre excel·lentíssim i singular, superior a tots els altres.
Maria és Mare de l’Església.
Encara que Crist és “l’únic mitjancer entre Déu i els homes” i el paper
maternal de Maria no li pot treure res a aquesta unicitat, Maria está associada
a l’encarnació i a la redempció com humil servidora que coopera amb Crist i, per
això, va ser per a nosaltres mare “en l’economia de la gràcia” i, amb la seva intercessió,
prossegueix la seva missió de salvació.
Maria és model i figura
l’Església perquè és verge, mare i santa, com l’Església santa que és verge per
la seva consagració total a Crist i mare perquè engendra a la fe els fills de
Déu.
El culte de veneració,
d’invocació i d’imitació que donem a Maria està destinat, en definitiva, a
donar glòria a Déu. El culte a la santa Verge ha de tenir necessàriament com a
centre el Crist.
Maria és, finalment,
primícia de l’Església escatològica, final, quan totes les coses seran reunides
en Crist. En conseqüència, el Concili ens convida a encomanar a Maria l’unitat de
l’únic poble de Déu “per a glòria de la santíssima i indivisible Trinitat”.
Per això la Verge santa, vestida amb el color negre de la fe i amb el cor traspassat per la caritat tanca la nostra processó seguint les passes de Crist. Ella és l’Església i, tradicionalment i amb ple sentit teològic, amb ella anaven els representants de la nostra Església. I per ella nosaltres, els seus servents, anhelem la unitat de l’Església, esposa mística de Crist, de la qual Maria és membre, model i mare. (conceptes bàsics extrets de “Los signos de la salvación” d’H. Bourgeois i d’altres, pp 467- 468. Salamanca 1996
***************************************************************
Sortir i tornar a la Pàg: 
Enllaços de l'ARXIU DIGITAL
o a la Pàg: INICI del Blog SERVITES
Pàg. actualitzada: 17 novembre 2020